Les relacions entre el PSOE i el PSC transiten pels pitjors moments des que es fundà el PSC (PSC-PSOE) a l’unir en un de sol tots els moviments socialistes que l’any 1978 existien a Catalunya: la Federació Catalana del PSOE, el PSC Reagrupament i els col•lectius que dos anys abans havien confluït en el PSC Congrés. La unió dels socialistes catalans fou decisiva pels bons resultats que el PSC obtenia tant en les eleccions municipals com en les legislatives estatals; uns resultats que, això no obstant, no trobaven la seva correspondència en les eleccions autonòmiques, tradicionalment dominades per la coalició de CiU. En conseqüència, el PSC es va erigir en la força política amb més pes en la majoria dels grans ajuntaments de Catalunya, i contribuí decisivament a la formació dels governs socialistes presidits, primer, per Felipe González, i anys després, per José Luis Rodríguez Zapatero. Tanmateix, la rellevància del vot socialista a Catalunya no facilitava que el PSC i el PSOE coincidissin sobretot en quant al model d’Estat pel qual apostar. No ha estat, però, fins els darrers temps, i molt especialment des de l’aprovació per Parlament de Catalunya del darrer Estatut de Catalunya impulsat pel president Pasqual Maragall, que les diferències entre PSC i PSOE s’han fet més evidents. El primer senyal d’alarma del desencontre el va llançar el president Montilla quan a José Luis Rodríguez Zapatero, llavors president del govern espanyol, li va etzibar allò de “José Luis, els socialistes catalans t’estimem molt, però estimem més a Catalunya”.
A mesura que els resultats electorals han estat desfavorables als socialistes espanyols –i també als catalans–, les tensions latents entre PSC i PSOE han acabat desfermant-se. Fa just una setmana, per primera vegada, els parlamentaris socialistes catalans al Congrés de Diputats votaven en bloc, llevat de Carme Chacón, en un sentit diferent a com ho feien els diputats del PSOE. Va ser en ocasió de la votació de la resolució que instava al govern de l’Estat a iniciar un diàleg amb el de Catalunya per la celebració de la consulta sobre el dret a decidir. Aquesta primera gran fractura oberta entre PSC i PSOE no és més que un indicador fidel de l’estat de les relacions entre Catalunya i Espanya. Un símptoma de final del cicle que va encetar-se amb l’esperit dominant de la transició democràtica, i que avui ja no pot garantir la continuïtat dels equilibris polítics i territorials que llavors es van establir. També l’evidència del sotmetiment dels càrrecs electes dels partits a les disciplines imposades des d’uns despatxos que no s’adonen o no es volen adonar que els temps estan canviant.
El PSC ha contribuït a vertebrar Catalunya. Per contra, però, no ha sabut evolucionar al ritme que ho feia la societat catalana. Al PSC li ha mancat fermesa per mantenir-se conseqüent amb la defensa del catalanisme i molt especialment d’un dels sis principis que varen proclamar-se en el document d’unitat dels socialistes catalans l’any 1978: “el reconeixement del dret a l’autodeterminació de les nacionalitats i dels pobles de l’Estat espanyol”. Els fets demostren que des del PSOE mai no es varen acabar de creure aquells principis fundacionals. I la manca de sensibilitat suficient dels socialistes espanyols envers els seus companys catalans és fidel reflex dels desencontres que avui es donen entre una Espanya centralista i una Catalunya que exigeix un nou model de relació amb la resta de l’Estat. Si els socialistes catalans i els espanyols no són capaços de posar-se d’acord, tampoc serà possible que Espanya tinguin en compte i respecti les diverses sensibilitats que conflueixen en el seu actual territori estatal.
Publicat a Diari de Sabadell, el 7 de març de 2013
Molt bé Joan. Però jo crec que ara l’únic remei possible és marxar. Si en 35 anys no ens hem entès, no ens han entès o no ens han volgut entendre, no ho faran ara en quatre dies. Abans (al llarg de la història) quan passava això, ho resolien a garrotades (decrets de Nova Planta, tancs a la Diagonal…); ara, afortunadament, això és més difícil i per tant aquesta és la gran oportunitat. No val la pena insistir, quan un matrimoni (imposat per la força no per l’amor ni per l’interès mutu) decideix en llibertat que no s’estima, el millor és separar-se i intentar ser “amics” i mantenir el “bon rotllo” per no afectar la família comuna.
El PSC ha fet un pas, però com que el fa tard i malament, jo no me’l crec. També en parlo al meu bloc: http://blocs.mesvilaweb.cat/xcapdevila
Abraçades.
Crec, Joan, que Catalunya ha intentat i ha fet molt per EspaÑa, però ells (sobre tot els que manen) no escolten perquè no els interessa. A ELLS ja els va bé, i el resta són masells que ja els agrada la “canya al mono català” No hi altra sortida que callar o “fotre el camp” geogràficament (marxar a viure fora com alguns varen fer en l’època franquista), o políticament amb la proclamació unilateral d’independència. que és fort i dur, però és que la situacio és caòtica!
Molt bé Joan. Una explicació clara i fidel als fets. Està bé que algú ho expliqui. Un petit afegitó: al Congrés d’unitat del juliol de 1978 es constitueix un nou partit i aquest i el PSOE signen un contracte fixant les condicions de col·laboració. Són dos partits amb un acord. Un acord que és revisable, adaptable a les noves circumstàncies, com dius, d’un final de cicle pel que fa a l’Espanya de les autonomies. És necessari un nou marc… El PSC ha d’estar en condicions de treballar intensament pel canvi, o no té futur.