No per moltes vegades explicat, no deixa de ser menys cert. Habitual és –quan ens és donat assistir a una conversa en la qual hi participen persones que sumen algunes dècades en les seves vides–, escoltar tard o d’hora aquells tòpics que sentencien que “no sé pas on anirem a parar!” o “quan jo era jove, això no passava”. La memòria de les persones és tant curta com limitada és la nostra existència i la tendència natural de les persones és, d’una manera inconscient, suposar que allò que nosaltres no hem viscut mai no ha passat i que forma part d’una virtualitat històrica només constatable gràcies als llibres i a les mostres que de temps passats han perdurat i arribat fins els nostres dies. El què passa també, és que les persones magnifiquem els records de la nostra infantesa i joventut i tenim una tendència natural a no recordar exactament allò que nosaltres fèiem quan érem més joves. D’aquesta manera pensem que la joventut és cada vegada pitjor i que nosaltres érem molt millors que no pas els joves d’avui. Però, comptat i debatut, res no és del tot cert com tampoc no ho és aquesta percepció. Tot plegat perquè cada dia analitzem les coses en funció de com ens els assumptes ens funcionen, des de l’atalaia en la qual ens trobem instal•lats i des de l’experiència assolida de la qual abans no gaudíem.

Segurament per tot això o per una mica de tot això, a mesura que posem anys a les nostres vides, tot adquireix una gran relativitat mentre descobrim que res no és blanc ni tampoc negre del tot; que la gamma de grisos que hi ha entre el blanc i el negre és immensa i que pràcticament tot és possible i res no ens acabar sorprenent. Com, per exemple, que un exrei, com Simeon de Bulgària, pugui ara, gràcies a les urnes, convertir-se en el primer monàrquic i monarca d’ofici que presidirà un govern republicà en un estat que ha fet de la República la seva forma de fer i d’actuar. Si l’experiència es consolida, haurem de reconèixer altra volta, que res ja no és com abans i que no sabem pas on anirem a parar si un rei que havia estat derrocat i enviat a l’exili, pot tornar al seu país, sotmetre’s a la sentència de les urnes, guanyar unes eleccions i tornar a dirigir els destins del país del qual abans n’havia estat rei. Però la història és dinàmica i, per això mateix, no pel fet que quelcom no hagi estat mai, vol dir que no pugui succeir. Viure per a veure!

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 18 de juliol de 2001