A voltes, uns simples cognoms poden portar-nos a equívocs curiosos. És el cas, per exemple, d’uns cognoms ben familiars per a nosaltres –com ho són els de Ribot i Serra— que a la majoria ens evoquen l’insigne animador i creador cultural sabadellenc, de nom Manuel, nascut l’any 1859 i traspassat el 1925. Un escriptor i un poeta altament compromès amb la ciutat, que va exercir de cronista, va reorganitzar l’arxiu municipal i va fundar la Revista de Sabadell que també va dirigir. I per si encara algú no sabés massa en relació a Ribot i Serra, aquests cognoms li resultaran familiars, encara que només sigui pel fet de vincular-los a un carrer de la Creu Alta o a l’Institut d’Ensenyament Secundari que els exhibeix. Sigui com sigui, per als sabadellencs i les sabadellenques els cognoms Ribot i Serra són una part de la nostra història i ens fan memòria d’un dels nostres avantpassats.
És evident, però, que aquestes evocacions no són pas les mateixes per a tothom. Menys encara pels desconeixedors de la nostra trajectòria com a comunitat. Una anècdota que no fa pas massa dies em relatava una exprofessora de l’IES Ribot i Serra, il•lustra perfectament aquesta diferent apreciació que sobre una mateixa qüestió poden tenir dos o més observadors. En una ocasió, m’explicava l’exprofessora de l’Institut, va haver d’atendre una trucada telefònica arribada de fora de Sabadell. L’interlocutor preguntà a la llavors professora si aquell era un centre d’arts i oficis. La professora, després de refer-se del seu astorament inicial li va respondre que no, que es tractava d’un centre de batxillerat i de cicles formatius i s’interessà en relació al per què de la conclusió. La resposta del seu interlocutor va ser directa: havia arribat a aquesta conclusió davant “l’evidència reflectida en el nom del centre que feia referència a dues eines bàsiques del treball artesanal: el ribot i la serra…”. Més clar, l’aigua…
També podia haver passat que a la persona protagonista involuntària de l’anècdota se li haguessin creuat les idees i tal com estan les coses, hagués pensat que hora devia ser d’aplicar ribot i serra per acabar amb tantes situacions increïbles i inconcebibles com les que estem vivim, especialment en els àmbits de la política i també de la judicatura. Situacions fins i tot estrambòtiques que sovint són avalades pels mateixos polítics. Un exemple: no fa massa dies, la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre, qualificava un acte celebrat al paranimf d’una universitat madrilenya per donar suport al jutge Garzón, com a “aquelarre de carcamales resentidos” (sic). I per si algú tenia dubtes que hagués dit exactament això, diumenge passat, davant els micròfons de la Cadena SER, la ínclita presidenta madrilenya es ratificava en l’expressió. I potser no satisfeta encara, en la mateixa entrevista en deixava anar una altra: “La corrupción es consustancial a las instituciones”. Evidentment, amb polítics d’aquesta mena, que Déu ens continuï agafant a tots confessats!
Caldrà sens dubte començar a aplicar ribot i serra per posar ordre i botar (amb b alta!) als polítics impresentables que fan impresentables les seves polítiques. I això en detriment dels molts altres polítics als quals només els guia la voluntat de servei a la societat i a la democràcia malgrat que, com afirmava un personatge malauradament desaparegut només fa uns dies, el professor Joan Prats i Català, “hi ha pocs polítics que quan governen pensin que representen els interessos del poble”. Davant aquesta constatació tenim un repte i una responsabilitat: fer que siguin aquests pocs polítics en qui deleguem la nostra representació en les properes eleccions.
Publicat a Diari de Sabadell, el 6 de maig de 2010
És un excel·lent article. D’una anècdota divertida, amb interessants traces de crònica històrica local, clou amb unes motivadores i assenyades reflexions d’abast general.
De tot plegat jo destacaria la conclusió de que cal “començar a aplicar ribot i serra per posar ordre i botar (amb b alta!) als polítics impresentables que fan impresentables les seves polítiques.” Em pregunto, però, si no hauríem d’haver esmerçat molt abans les habilitats de fuster.
De politics que cal botar n’hi ha més dels que en aquí es donen a entendre. Fora millor deixar el ribot i la serra als prestatges i fer llenya a cops de destral perquè temps fugit i ja ha avançat massa la podridura. Em quedaria, en fi, amb la idea de continuar creient en la política, però carregant-me els missatgers. Nova sembra, nova collita.
Estimat Joan,
Per poder aplicar el ribot i la serra als polítics indesitjables caldria que les llistes a votar fossin obertes, així, podríem botar-los. Segur que, inclosos aquells que pensen diferent de nosaltres i tenen preferències per determinats partits, també farien taula rasa amb aquesta gent que només pensa en els seus interessos, que no els del poble, escudant-se en paraules buides però que sonen bé.
Estem ben bé atrapats en el nostre propi sistema democràtic, fet a mida de la classe política que no vol deixar anar la mamella, que no deixa pas als que de bona fe voldrien arranjar moltes coses que, com a tumors tenim per resoldre: Memòria històrica, els papers de Salamanca, l’Estatut, la Independència…
Trobo molt bé que vagis traient aquesta bugada a la fresca per reflexionar i fer pensar.
Una abraçada,
Miquel