A voltes, uns simples cognoms poden portar-nos a equívocs curiosos. És el cas, per exemple, d’uns cognoms ben familiars per a nosaltres –com ho són els de Ribot i Serra— que a la majoria ens evoquen l’insigne animador i creador cultural sabadellenc, de nom Manuel, nascut l’any 1859 i traspassat el 1925. Un escriptor i un poeta altament compromès amb la ciutat, que va exercir de cronista, va reorganitzar l’arxiu municipal i va fundar la Revista de Sabadell que també va dirigir. I per si encara algú no sabés massa en relació a Ribot i Serra, aquests cognoms li resultaran familiars, encara que només sigui pel fet de vincular-los a un carrer de la Creu Alta o a l’Institut d’Ensenyament Secundari que els exhibeix. Sigui com sigui, per als sabadellencs i les sabadellenques els cognoms Ribot i Serra són una part de la nostra història i ens fan memòria d’un dels nostres avantpassats.

És evident, però, que aquestes evocacions no són pas les mateixes per a tothom. Menys encara pels desconeixedors de la nostra trajectòria com a comunitat. Una anècdota que no fa pas massa dies em relatava una exprofessora de l’IES Ribot i Serra, il•lustra perfectament aquesta diferent apreciació que sobre una mateixa qüestió poden tenir dos o més observadors. En una ocasió, m’explicava l’exprofessora de l’Institut, va haver d’atendre una trucada telefònica arribada de fora de Sabadell. L’interlocutor preguntà a la llavors professora si aquell era un centre d’arts i oficis. La professora, després de refer-se del seu astorament inicial li va respondre que no, que es tractava d’un centre de batxillerat i de cicles formatius i s’interessà en relació al per què de la conclusió. La resposta del seu interlocutor va ser directa: havia arribat a aquesta conclusió davant “l’evidència reflectida en el nom del centre que feia referència a dues eines bàsiques del treball artesanal: el ribot i la serra…”. Més clar, l’aigua…

També podia haver passat que a la persona protagonista involuntària de l’anècdota se li haguessin creuat les idees i tal com estan les coses, hagués pensat que hora devia ser d’aplicar ribot i serra per acabar amb tantes situacions increïbles i inconcebibles com les que estem vivim, especialment en els àmbits de la política i també de la judicatura. Situacions fins i tot estrambòtiques que sovint són avalades pels mateixos polítics. Un exemple: no fa massa dies, la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre, qualificava un acte celebrat al paranimf d’una universitat madrilenya per donar suport al jutge Garzón, com a “aquelarre de carcamales resentidos” (sic). I per si algú tenia dubtes que hagués dit exactament això, diumenge passat, davant els micròfons de la Cadena SER, la ínclita presidenta madrilenya es ratificava en l’expressió. I potser no satisfeta encara, en la mateixa entrevista en deixava anar una altra: “La corrupción es consustancial a las instituciones”. Evidentment, amb polítics d’aquesta mena, que Déu ens continuï agafant a tots confessats!

Caldrà sens dubte començar a aplicar ribot i serra per posar ordre i botar (amb b alta!) als polítics impresentables que fan impresentables les seves polítiques. I això en detriment dels molts altres polítics als quals només els guia la voluntat de servei a la societat i a la democràcia malgrat que, com afirmava un personatge malauradament desaparegut només fa uns dies, el professor Joan Prats i Català, “hi ha pocs polítics que quan governen pensin que representen els interessos del poble”. Davant aquesta constatació tenim un repte i una responsabilitat: fer que siguin aquests pocs polítics en qui deleguem la nostra representació en les properes eleccions.

Publicat a Diari de Sabadell, el 6 de maig de 2010