El primer ministre britànic, el laborista Tony Blair, declarava fa poc, quan ens trobem a les portes d’un nou mil·lenni, que el segle que ara acaba haurà estat una aberració. Justificava la duresa del qualificatiu que atorgava al segle XX, pel fet que les dues més importants guerres ideològiques de tot temps s’hauran viscut dins el període dels darrers cent anys. I també per la bogeria que, segons Blair, significa haver de viure en un món en el qual es vol tenir resposta per a tot quan no és té la resposta de gairebé res.

No li falta raó al premier britànic a l’hora de definir tant durament el segle que acaba. Només la insensatesa i la bogeria de les dues guerres mundials i les seves traumàtiques conseqüències,  justificarien ja l’aplicació d’un qualificatiu com el que usa Blair. Això sense prendre en consideració altres molts moments estelars del segle —com els de nombrosos conflictes bèl·lics, alguns dels quals encara són vius, no pas massa lluny de les nostres cases— que ens portarien a considerar els darrers cent anys com una mena de saeculum horribilis. Això no obstant les negres ombres que el segle ha anat acumulant a les prestatgeries de la història, caldrà convenir que, especialment durant les darreres dècades, s’han començat a encendre algunes tènues llums. Com la de la construcció de la Unió Europea a la qual estem assistint, que haurà de tenir incidència a l’hora d’establir un nou ordre internacional, en el qual haurien de predominar uns valors més humanitzats que no pas els que fins ara han estat vigents.

Però res no trauríem només de lamentar-nos sobre el que ha estat el mil·lenni. Amb les seves pobres llums. Amb les seves pregones ombres. Amb les seves aberracions — moltes—, amb els seus èxits —escassos—. Però les coses són com són i no pas com voldríem que haguessin estat i, com diuen els castellans, “agua pasada no mueve molino”. No podem canviar el curs dels esdeveniments però si aprofitar les lliçons que ens lega el passat. A despit que sabem que l’home és l’únic dels animals que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.

És temps de mirar endavant i de començar a acarar els desafiaments que tenim davant nostre. D’imaginar i trobar fórmules a partir de les quals establir les bases d’un món que si bé es cert que cada vegada és més global i més interdepenent, també ha de ser més just i solidari. Contràriament entrarem en una embogida dinàmica en la qual les actituds i els plantejaments polítics més xenòfobs i feixistes podrien trobar a Europa el millor dels seus camps de cultiu…

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 25 de maig de 1998