Ignorant com sóc, em reconec també desconeixedor dc l’origen de l’expressió popular que m’ha servit per donar títol a aquesta meva columna setmanal a El 9 Nou. Una expressió, que si no recordo malament -i ben mirat, de memòria encara no n’estic mancat-, vaig sentir pronunciar per primera vegada de llavis de la meva àvia. Certament mai no m’he ocupat de cercar l’origen ni d’aquesta ni tampoc de cap altre de les moltes expressions populars que abans s’usaven força i que ara no s’usen tant. Deixeu-me, però, que us confessi que després de passar dilluns passat per la Rambla de Sabadell, just quan em dirigia al Casal Pere Quart per assistir al lliurament del premi Pere Quart d’humor i sàtira, ja no em queda cap mena dubte en relació a les circumstàncies enmig de les quals la referida popular exclamació, devia començar a fer fortuna.

Qualsevol ciutadà de bé i de seny que ossi, des d’ara mateix i fins la vigília de Nadal, trepitjar la sabadellenca Rambla, no li quedarà altra remei que, en veure l’espectacle que s’obre davant els seus ulls format per uns desmanegats artefactes arrenglerats a banda i banda, exclamar -com ho va fer la meva àvia davant d’un altre considerable desgavell- allò de Santa Llúcia gloriosa! Una expressió que a més encaixa perfectament pel fet que la Rambla s’ha vist envaïda per uns estranys tinglados ja que diuen els que hi entenen(?), que es tracta de les parades de la Fira de Santa Llúcia. Després de veure-ho, caldrà demanar urgentment a la Santa que els millori el sentit de la vista d’alguns i, sobretot, el sentit del bon gust!

Publicat a El 9 Nou, el 2 de desembre de 1999