És recurrent que quan es parla de la muntanya no tardi massa en posar-se sobre la taula l’etern debat entorn si la muntanya és un santuari o un paradís. En d’altres paraules, si la muntanya és com una mena de santuari al qual només poden accedir-hi uns quants elegits o, contràriament, si ha de ser el paradís del qual tothom té el dret de gaudir.

Cert és que la societat en la qual ens ha tocat viure i mouren’s, té en ben poca consideració aquells valors que parlen del respecte a les persones i al patrimoni comú dels ciutadans. L’estadista i escriptor Varclav Havel, assegura encertadament en una de les seves reflexions, que de totes les idees que acaben en “isme”, la més preuada és la del civisme. Ho justifica assenyalant que el civisme es troba –o s’hauria de trobar– en la base de tots els altres possibles valors. Però, les coses són com són i no pas com voldríem que fossin i, comptat i debatut, hem d’acceptar que el civisme és un valor escassament arrelat i encara menys promocionat en la nostra societat.

La manca de sensibilitat envers els valors que parlen del respecte envers les persones i l’entorn, és preocupant i constatable a cada pas. A la ciutat a través del  poc respecte envers les qüestions que tenen a vuere amb la col·lectivitat. Fora dels límits urbans, mitjançant la constatació de les constants agressions al medi ambient.. A la muntanya arran l’evident manca de sensibilitat envers la natura, la qual es manifesta, per exemple, amb l’entestament d’alguns d’enfilar-se fins el cim més elevat o arribar a l’indret més amagat, muntats dalt d’un vehicle tot terreny o d’una no gensmenys depredadora moto. No ha d’estranyar, en aquest cas, que la reacció dels amants de les ascensions a cims i de les travesses a peu, sigui la d’erigir-se en  fonamentalistes, defensors de l’aplicació de mesures dràstiques que acabin amb  l’accés indiscriminat a determinades zones de muntanya.

Però no ens equivoquem. Res no s’aconsegueix convertint la muntanya en santuari. Més aviat el remei es troba en fomentar els valors cívics entre els ciutadans i no pas en decretar prohibicions que, en ocasions, poden ser fins i tot injustes. Cal apostar, doncs,  per tal que el civisme sigui un valor en alça. I aquesta és una responsabilitat compartida: Des les escoles i fins els poders públics, passant per la família i, especialment, pels mitjans de comunicació. Caure en la temptació fàcil de fer de la muntanya santuari, és equivocar el camí i oblidar-se de què el problema és un altre.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 17 d’octubre de 1997