Dissabte passat s’obrien solemnement els Jocs Olímpics d’Hivern en la vila noruega de Lillehammer. Feia deu anys i escassos dies que en un altre indret, molt més meridional que aquell, s’havia viscut una experiència similar: Sarajevo. La capital bòsnia però, no ha pogut commemorar l’efemèrides i avui, a la ciutat, res no fa recordar la festiva urbs que l’any 1984 havia estat en la seva condició de centre esportiu olímpic d’hivern i sobre el qual ha-vien convergit els ulls del món. Per raons ben diferents Sarajevo és també ara punt sobre el qual coincideixen les mirades de tot-hom. I és que en la ciutat bosniana es dirimeix el present i el futur d’un conflicte que per bé que físicament afecta l’ex-repú-blica iugoslava, moralment no pot deixar insensible a ningú que es digui demòcrata.

Això no obstant ha estat necessari que esclatés un projectil i que, d’una tacada, fes una seixantena de morts perquè els go-verns occidentals despertessin del tediós son de la seva aparent indiferència envers el conflicte. Com si els vint-i-dos mesos transcorreguts des de l’inici dels enfrontaments armats a Bòs-nia-Herzegovina—amb un llarg reguitzell de morts, ferits i refugiats—no hagués estat suficient per a obrir els ulls i fer reaccionar a aquells que fins ara havien assistit, impassibles, al desastre de la guerra i de la destrucció indiscriminada que comporta… Ha estat bastant que unes imatges emeses per la te-levisió mostressin els efectes de la barbàrie sobre uns indefen-sos ciutadans que havien decidit sortir de casa i anar al mercat, perquè milions de veus clamessin—ara sí—per una intervenció aliada en el conflicte. Com si anteriors imatges dels devastadors efectes de la guerra transmeses per la televisió, de res no haguessin servit i a ningú no haguessin impressionat…

Els setze països integrats en el Consell Atlàntic (òrgan polític de l’OTAN), en una reunió celebrada fa poc més d’una setmana a Brussel.les, es posaven d’acord i adreçaven un ultimàtum als combatents serbis que assetgen Sarajevo i que, a mans salves, ataquen una i altra vegada objectius civils. Per primera vegada des de l’inici del conflicte, des d’una instància pluriestatal, s’era capaç d’assolir un mínim d’acords per tal d’obligar a les forces sèrbies a retirar-se de les proximitats de Sarajevo i aconseguir un alto al foc efectiu, preludi de posteriors i possibles acords en favor de la pau. L’opinió pública es pregunta, amb raó, com ha estat possible que passés tan de temps sense que es prengués una iniciativa com la que s’acaba de prendre o semblant. Es pregunta com fins ara no ha estat possible que es produís aquest canvi d’actitud per part de les polítiques oficials dels governs.

Sarajevo ha esdevingut la ciutat-símbol d’un conflicte difícil de comprendre i que mai no hauria d’haver esclatat. Si l’ulti-màtum de l’OTAN serveix per a fer enrera les forces sèrbies que assetgen la ciutat, sense que sigui necessari arribar a la intervenció militar, benvinguda sigui la iniciativa. S’haurà donat un pas important vers una possible solució del conflicte. Si s’esgota el termini de l’ultimàtum—conclou el proper diu-menge—i l’acció militar aèria s’ha de portar a terme millor és no pensar en el què pot esdevenir. I és que una cosa és ben cla-ra: La comunitat internacional ha tardat massa en prendre la decisió d’intervenir a Bòsnia-Herzegovina. Així no és gens fàcil trobar el camí que obrí pas, primer, a l’esperança certa de la fi de la guerra i, després, a l’entesa entre les parts enfrontades al llarg del conflicte i a la recuperació de la confiança entre aquells que hauran de conviure en el complicat mosaic de l’ex-república iugoslava.

El setge a Sarajevo es pot trencar i d’aquesta forma alliberar la ciutat i els seus habitants. Allò que no es presenta tan nítid ni senzill és l’alliberament dels ciutadans bosnians del setge psí-quic i moral al qual estan sotmesos des de fa dos anys i de les conseqüències dels odis interns que el conflicte haurà alimentat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de febrer de 1994