Els fets –polítics o no– es succeeixen a una velocitat de vertigen i per això ens costa pair-los amb la mateixa celeritat en què es produeixen. No és estrany, doncs, que sovint  quedem presoners de les opinions dels protagonistes i dels comentaristes de torn, la qual cosa fa que, també sovint, acabem disposant d’una visió parcial –si no esbiaixada– del context, del fons i de la forma en el que els fets s’esdevenen. Sens dubte una conseqüència més d’un món en el que la informació, les post-veritats i les fake news calvaquen les unes sobre les altres sense solució de continuïtat. I així observem com els mateixos protagonistes i comentaristes als quals hem recorregut amb l’esperança que ens ajudin a destriar gra de la palla, viren els seus plantejaments amb gran facilitat i segons bufi el vent.

Suggereixo acudir a les hemeroteques i a les fonoteques i no trigarem en descobrir com i quantes vegades aquell i aquells que sense immutar-se un dia varen ‘dir dic’, ara amb la mateixa contundència ‘diuen que van dir Dídac’. De botons de mostra, n’estem sobrats. Per posar-ne un parell d’exemples de color divers: el mes de novembre, quan el president Carles Puigdemont feia unes setmanes que era a Brussel·les, declarava en una entrevista a la televisió estatal israeliana Canal 1 Kan, que la UE era un “club de països decadents, obsolescents, on manen uns pocs, a més molt lligats a interessos econòmics cada vegada més discutibles”. Res a veure amb les declaracions que l’endemà de la seva sortida de la presó de Neumünster on havia estat reclós durant 10 dies feia des de Berlín sobre Europa i Alemanya.

Un segon exemple: si comparem el què el 26 de març opinaven molts polítics i comentaristes (sobretot espanyols) després que el president Puigdemont hagués estat detingut a la localitat alemanya de Schuby en el sentit d’assegurar que la ‘fugida’ havia tocat a la seva fi i que aviat el president seria extradit a Espanya pel fet que Alemanya –argumentaven– no era com Bèlgica i que la justícia del país anglosaxó no s’estava per tonteries. L’ingrés a presó de Puigdemont, segons els mateixos analistes, no feia més que avalar aquella visió interessada. Doncs bé, a partir de divendres passat, els mateixos comentaristes que havien fet una valoració positiva quant al funcionament de la justícia alemanya i havien lloat la seva equanimitat, viraven els seus punts de vista posant en qüestió que un jutge d’una petita localitat pogués deixar en llibertat al president Puigdemont descartant-ne a més el delicte de rebel·lió pel qual el jutge Pablo Llarena n’havia sol.licitat l’extradició.

Els canvis de criteri de protagonistes i d’opinadors no tindrien més interès si no fos que sense que ens n’adonem serveixen per entretenir-nos i alimentar emocions i depressions, segons pertoqui en cada moment. Mentre, la qüestió de fons (el conflicte polític que enfronta Catalunya i Espanya) continua sense ser tractat per la via política perquè cap de les dues parts està disposada a reconèixer els seus errors, a baixar del burro i a donar un primer pas que més enllà de les paraules ampul·loses que s’emporta el vent, condueixi a una taula de negociació. Molt al contrari, l’actitud supremacista dels uns no és la millor formula possible per tractar d’apropar posicions com tampoc ho és l’actitud impositiva i demagògica dels altres que produeix quelcom més que vergonya. I qui en això que acabo d’escriure hi vulgui veure una meva equidistància està molt equivocat, malgrat que tothom és ben lliure de pensar-ho de la mateixa manera que jo també sóc ben lliure d’afirmar que el sectarisme enmig del qual ens movem és com l’arbre que priva de la visió del bosc on cal buscar les solucions.

Clar també que per negociar calen dues parts, dos governs. Així és que mentre a Catalunya no recuperem les nostres institucions i no tinguem un govern lliure d’hipoteques polítiques capaç de projectar la mirada més enllà del curt termini –sense que això signifiqui haver de renunciar a res–, continuarem patint les conseqüències d’un 155 que a voltes pot semblar fins i tot que vagi bé a les dues parts pel fet que els serveix d’excusa davant els seus per mantenir posicions que a enlloc no condueixen però que a tothom perjudiquen.