Un, que com se sap és de Sabadell, no pot pas dissimular que, esportivament parlant, no se sent massa entusiasmat dels èxits terrassencs. Potser per allò de què l’enveja és un dels esports nacionals més practicats. Això no obstant, confesso en ocasió del partit de diumenge passat del Terrassa contra el Màlaga, sense que això serveixi de precedent i amb el permís d’alguns dels meus amics que són del Sabadell fins al moll de l’os, em va entristir que el Terrassa perdés i no pogués assolir l’ascens. No us creguéssiu pas que, de sobte, el futbol hagi passat a ser una de les meves afeccions. M’agrada i, en ocasions —sempre en la intimitat!—, fins i tot m’arribo fins l’estadi de la Nova Creu Alta i seguir els meus colors esportius, el blau i blanc arlequinats del C. d’E. Sabadell. Per extensió, els èxits dels equips sabadellencs em produeixen satisfacció, de la mateixa manera que decepció els seus fracassos.

Arran la lliga per l’ascens a la segona divisió A, com a conseqüència que el Sabadell no hi participava, vaig decidir apostar per al Terrassa i per al seu èxit. Però, quan tot estava a favor dels vermells, un dissortat partit —que vaig seguir a través del Canal 33— a mi també se’m va aigualir l’esperança i el Terrassa haurà de moure’s, com a mínim un any més, pel pou de la segona divisió B.

Parafrasejant el diàleg d’una coneguda i nogensmenys mítica pel·lícula, després del fracàs esportiu dels terrassencs, podríem assegurar que malgrat tot sempre ens quedarà la segona divisió B. I amb ella nous partits de la màxima rivalitat entre el Terrassa i el Sabadell.

Publicat a El 9 Nou, el 2 de juny de 1998