Acabi com a acabi el procés, en el camí hi quedarà com a mínim una certa confusió terminològica i ideològica tal com es posa de relleu quan es tracta de discernir entre allò que pertany al terreny de les idees (ideologia), dels projectes (polítics, socials i econòmics) i del model d’Estat (eines de gestió) del qual ens hem de dotar per poder-los portar a bon terme. Així, no és estrany que, impertèrrits, assistim a l’equiparació de conceptes que en ciència política ni són, ni signifiquen el mateix, malgrat que ens siguin presentats per contertulians, opinadors i mitjans de comunicació, com si fossin sinònims. Aquest és el cas també de l’equívoc que es comet quan s’equipara sobirania amb independència, atès que la justa reivindicació de la primera com a dret democràtic inalienable, no pressuposa mimèticament l’aposta per la segona que fa referència a l’aspiració legítima, d’una part més o menys majoritària del país…

Si ens atenem als resultats de les eleccions del 27S de 2015 -eleccions que, recordem-ho, ens foren presentades com a plebiscitàries-, mentre el 80 i escaig per cent dels votants varen donar suport a opcions polítiques que defensaven el dret a decidir (sobirania), els electors que votaren partits defensors de la independència no superaven el 50% del total dels vots emesos. Però si la confusió entre sobirania i independència no és una qüestió  baladí, menys ho és encara equiparar democràcia amb independència. Dit d’una altra manera: quan, a despit que sigui d’una forma subtil, hi ha qui posa en dubte la qualitat democràtica d’aquell o aquells segments de la ciutadania que, també legítimament, es mostren crítics i/o contraris al procés i a favor d’altres models possibles de gestió política pel nostre país.

Però com que no només de processisme podem i hem de viure, han de ser les polítiques per les quals cadascú aposta, les que ens han de donar pistes sobre quin és el projecte de país que des de cada opció política es defensa; projecte que en cas pot fer oblit dels dos eixos que en igualtat de condicions formen part del nucli dur del debat polític: els eixos nacional i social. “Quan tinguem Estat, ja decidirem quines polítiques hem de fer i si aquestes han de ser més d’esquerres o més de dretes” exclamen amb fervor els que aposten per la independència, potser fent oblit exprés de que en les causes de “l’emprenyament” de la ciutadania no només hi nia, que també i en un grau elevat, el rebuig més absolut envers unes polítiques i unes maneres de fer i de comportar-se d’un Estat que a hores d’ara es troba a anys llum d’adonar-se de la magnitud i de les conseqüències a les que el desencontre creixent que es dóna entre Catalunya i Espanya ens acondueix. I és que a aquest “emprenyament” cert i acumulat al llarg d’anys envers l’Estat i les seves estructures governamentals, legislatives, judicials i administratives, cal sumar-hi aquell altre que es deriva dels ‘oblits’ que en matèria de polítiques públiques es ve observant en l’actuació del govern de la Generalitat de Catalunya i en els partits que li donen suport.

Per tot això caldrà estar atents a la continuació de la jugada i sobretot al tràmit parlamentari que previsiblement i amb el vist-i-plau de la CUP, haurà de culminar amb l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya pel 2017. Del contingut d’aquests pressupostos i de les observacions i esmenes que hi siguin presentades, a manca de més elements avaluables, n’haurem d’extreure el projecte de país que cadascú defensa. Però deixeu-me que us confessi que molt em temo que, també en aquesta ocasió, el projecte social continuarà quedant ‘tapat’ darrera un full de ruta que de la trinxera en continua fent causa.

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de novembre de 2016