Fa algunes setmanes, l’Ander Zurimendi, que és el cap d’oci i tendències del Diari de Sabadell, signava l’article publicat en el mateix diari “Els amos dels gossos i l’empatia”. A despit que en l’escrit ell feia referència a un tipus ben específic d’animal –els gossos— que campaven per les seves, em vaig sentir plenament identificat amb el contingut encara que considerés que s’havia quedat ben curt en la seva reflexió. M’explicaré! És el cas que jo també surto a caminar cada dia, no pas a córrer com explicava que ell ho feia. Ho faig habitualment a primera hora i és des d’aquest punt de vista que la meva percepció va més enllà de la que l’Ander traslladava en el seu escrit. Quan la llum del dia m’ho permet –tal com passa ara a l’estiu–, prefereixo que les meves passejades tinguin com a marc de referència el ric rodal sabadellenc. Malgrat l’hora matinera en la que normalment surto a caminar, m’és fàcil topar-me amb dos espècimens bípedes urbanícoloegòlatres que tenen en comú un alt grau d’irracionalitat que sovint es posa de manifest, sobretot quan es creuen amb persones que només pretenen gaudir de la natura sense ensurts i que s’atreveixen a cridar-los l’atenció. Que quina és la tipologia a la que responen aquests dos espècimens bípedes urbanícoloegòlatres? Res més fàcil de respondre.

El primer d’aquests espècimens llueix una corretja de cuir o de metall més o menys vistosa, que duen penjada al redós del coll o agafada de la mà i que, suposadament, està pensada per complir la missió de fermar un gos i evitar així que l’animal vagi al seu aire causant ensurts als transeünts en general i en particular a les persones que se’n malfien o que directament el temen. Una altra característica del comportament d’aquest espècimen consisteix en què quan els crides l’atenció demanant-los que si-us-plau lliguin la mascota, tal com és la seva obligació, indefectiblement responen que el gos és inofensiu i això si no és que et llencen tota mena d’improperis susceptibles de deixar-te sense alè. Recordo que fa unes setmanes baixava jo cap al riu acompanyat d’una persona que, com a l’Ander, els gossos li causen autèntic paor. De sobte, en el nostre camí, n’aparegué un dels de raça perillosa seguit, uns metres més enllà, de qui se suposava devia ser el propietari de l’animal. Tement el què podia passar si la bèstia se’ns apropava com semblava ser la seva intenció, vaig demanar al seu amo que la cridés i la lligués. Voleu saber quina va ser la seva resposta? Doncs que no tenia cap intenció de subjectar-lo i que encara que li ho demanés una i mil vegades no ho pensava fer… Creieu-me si us dic que davant aquesta actitud altiva i incívica vaig estar en un tres i no res de pregar al gos que tanmateix lligués al seu propietari i que, a més, li posés el morrió…

El segon espècimen es caracteritza per moure’s cavalcant damunt unes màquines de dues rodes dotada de pedals habitualment conegudes com a bicicletes. A l’igual que en el cas anterior, aquest espècimen no pul·lula només pels espais naturals sinó que tanmateix ho fa per la ciutat on conviu al costat d’una seva subespècie formada per aquells que munten damunt d’uns altres aparells més petits, també de dues rodes, que coneixem com a patinets. Gairebé estic per assegurar que els membres d’aquesta subespècie són ¾llevat d’algunes i remarcables excepcions— molt més perillosos que no pas els de les mascotes. Com en aquell cas però, quan els crides l’atenció perquè no circulen per on els correspon o ho fan a una velocitat que tampoc és la que pertoca, menys guapo et diuen de tot… I això, si és que no et passen a fregar del cos amb el risc de fer-te caure cas que no els esquivis a temps. I si això arriba a passar no esperis pas que aturin la seva esbojarrada cursa per demanar com a mínim excuses, tal com vaig tenir l’oportunitat de viure i de patir en pell pròpia el darrer mes de desembre mentre em trobava davant l’Ajuntament fent unes fotografies.

En fi que amb espècimens d’aquesta mena, ben poc valen les crides al civisme i al respecte a l’altre. I això perquè l’únic llenguatge que entenen és el de les sancions que, malauradament, només excepcionalment es produeixen.