Un dels valors a tenir més en compte en els moments pels quals transitem és el de la solidaritat; valor que sovint es posa de manifest amb la participació de la ciutadania en iniciatives de diversa tipologia promogudes per entitats i organitzacions de voluntariat amb la finalitat de prestar suport a col·lectius i a persones que tenen menys del que nosaltres tenim. Dissabte passat tenia lloc una més d’aquestes iniciatives a través de la jornada promoguda per l’ONG Banc Farmacèutic per recollir medicaments per a persones que els precisen, però que no els poden adquirir. Ningú no pot dubtar de la bondat d’iniciatives com aquesta a través de les quals es sensibilitza a la ciutadana quant a una realitat creixent, com ho és la de l’escletxa social que no ha deixat d’accentuar-se els darrers arran la crisi econòmica, i de l’atur que la destrucció de llocs de treball deixa darrera seu. Tampoc no hem de tenir cap dubte pel què fa a la seva oportunitat, atesa la condició de pobresa extrema que plana damunt d’una part de la ciutadania. Però que això sigui així, no hauria d’evitar el preguntar-nos en relació al perquè, a les raons de fons que incideixen en la lenta i gradual destrucció de l’estat del benestar que tants esforços va costar conquerir i consolidar.

Impertèrrits, assistim a retallades pressupostàries que afecten als que són els pilars fonamentals de l’estat del benestar com són l’educació, la sanitat, i l’habitatge. Retallades decidides pels governs de torn en aplicació d’unes determinades i legítimes opcions ideològiques que no hauríem mai d’oblidar, i que aposten per donar prioritat a la reducció del dèficit acumulat, en detriment de l’atenció a les persones i als seus drets. I això sense que aquests mateixos governs decideixin promoure altres mesures –com les de transparència, la reforma fiscal i tributària, d’entre d’altres– amb les que lluitar contra la corrupció i obtenir més recursos per a les arques públiques. D’aquesta manera no només s’afavoreix als que més tenen, sinó que des dels governs es contribueix a què tota la pressió en matèria d’atenció social a les persones i a les famílies en risc d’exclusió social recaigui directament sobre els ajuntaments per la seva condició d’instància administrativa més propera als ciutadans. Uns ajuntaments que es veuen obligats a assumir responsabilitats que no els pertoquen, i a retocar els seus pressupostos per a fer front a les necessitats socials, en detriment d’altres polítiques d’àmbit i de responsabilitat local menys peremptòries.

A hores d’ara hauria de ser objecte de debat polític i social que allà on per mor d’una opció política governamental l’administració no arriba o no vol arribar, ho hagi de fer la ciutadania que compleix amb les seves obligacions tributàries, mitjançant iniciatives de format divers que, cal repetir-ho una i mil vegades, són absolutament plausibles, però que haurien de ser també excepcionals. Si més no per evitar el risc de convertir-se en habitud arran l’oblit governamental.

Correspon als governs distribuir els recursos dels quals disposa d’una manera justa, d’acord amb les necessitats socials de cada moment i circumstància. Correspon als governs acarar els problemes d’una hipotètica manca de finançament a partir de promoure una fiscalitat justa i equitativa que eviti que els que més tenen siguin alhora els que fiscalment i proporcionalment menys aporten. I correspon als governs promoure vies complementàries que amb estímuls fiscals, facilitin que la ciutadania exerceixi la seva solidaritat atorgant el seu suport a iniciatives i a projectes promoguts per entitats i institucions d’interès social. En cap cas, però, ha de traslladar-se a la ciutadania la responsabilitat de fer front a les desigualtats socials… A cadascú allò que li pertoca.

Publicat a Diari de Sabadell, el 13 de febrer de 2014