Ja hi tornem a ser. Des de fa un temps, encara no acabem de sortir-ne d’una que ja ens trobem immersos de ple en una altra. Així, quan els ressons dels discursos presidencials pronunciats en ocasió de la inauguració de la barcelonina T1 encara no s’han apagat, nous núvols de tempesta es fan presents en l’horitzó. I és que José Luis Rodríguez Zapatero, qui sap si amb la voluntat de calmar les aigües catalanes que darrerament baixen mogudes i potser deixant-se portar per les eufòries del moment inaugural, va afirmar que amb el nou sistema de finançament previst es faria justícia a Catalunya que se situaria, en matèria de finançament provinent de l’Estat, per sobre de la mitjana del conjunt de comunitats autònomes.

No va caldre que passessin massa hores des que Rodríguez Zapatero parlés a El Prat perquè comencessin a sentir-se les primeres veus contràries als interessos de Catalunya i, òbviament, al contingut del discurs presidencial. S’encetava una nova ofensiva contra les legítimes aspiracions catalanes en matèria d’un finançament que sigui just. Les veus crítiques a les quals faig referència –a les que després se’n han afegit d’altres–, consideraven que no pot ser que Catalunya es vegi afavorida pel nou sistema de finançament i afegeixen que aquesta circumstància, si es donés, no faria més que desencadenar un greuge comparatiu amb la resta de comunitats autònomes. Afegeixen que de cap de les maneres Catalunya pot situar-se per damunt de la mitjana del finançament que rebin el conjunt de les comunitats autònomes i que per un “principi elemental d’igualtat entre espanyols” els catalans han de rebre el mateix tracte que els habitants de la resta de l’Estat. I quan algú els fa notar que, per exemple, Catalunya contribueix als ingressos de l’Estat amb aportacions que se situen per sobre de la mitjana de les que es fan pel conjunt de les comunitats autònomes, els crítics argumenten que això res no té a veure amb el fet que Catalunya pugui rebre retorns per sobre de la mitjana (?). Viure per a veure.

Arribats a aquest punt hem de preguntar-nos altra volta en relació a si s’està fent malament quelcom des de Catalunya. I és que cada vegada que es parla de nosaltres des de la resta de l’Estat, especialment en relació amb la necessària millora del nostre finançament autonòmic, no és, precisament, per a bé. ¿On eren, on són ens preguntem, aquestes mateixes veus tan crítiques mentre i tant Catalunya està disposant encara d’un sistema de finançament, com a mínim desajustat i a la baixa en relació al que reben altres comunitats autònomes? Ens haurem d’acostumar a aquests dobles rasers utilitzats a l’hora de mesurar les coses, en funció de si Catalunya hi està o no implicada. I això, evidentment, no és gens bo per a ningú. Ni per a Catalunya ni per a la resta d’Espanya.

Amb actituds com aquestes, sovint viscerals i farisaiques, disposades a observar amb lupa tot allò que passa a Catalunya mentre es deixa de banda possibles tractes preferents, especialment en matèria d’infraestructures, que han rebut altres comunitats, no es fa més que caure en el parany que la dreta espanyola ha vingut escampant arreu des de fa temps: presentar la relació entre Espanya i Catalunya com una confrontació amb l’objectiu d’obtenir rèdits electorals arreu de l’Estat llevat, és clar, de a Catalunya mateix. Un parany en el que, per qüestions d’oportunitat, cauen també polítics destacats de comunitats autònomes governades pel PSOE. I d’aquesta manera no pot estranyar que els desafectes a Catalunya creixin i es multipliquin. Tampoc que les topades dialèctiques entre govern de l’Estat i de Catalunya sovintegin d’allò més.

¿Haurem de recordar novament que el finançament de Catalunya està establert per una llei orgànica com ho és l’Estatut de Catalunya? No donar compliment al què està previst en aquesta llei és, de fet, vulnerar-la. Clar que hi ha qui recordarà que alguns dels articles de l’Estatut de Catalunya estan recorreguts davant el Tribunal Constitucional. 

Continuem tenint un problema i en comptes de trobar-hi solucions, es complica dia rere dia. I això, com escrivia més amunt, no beneficia a ningú. Ni a polítics ni a la ciutadania. Menys encara a Catalunya que continua immersa en la perplexitat de trobar-se amb una Espanya que no la comprèn o que, interessadament o d’una manera partidista, no la vol comprendre.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de juny de 2009