El sol lluïa daurat i brillant i omplia –com només ho fa el mes d’agost– la plaça de la Universitat de Sarajevo. Les llums tardanes de la resplendent tarda atorgaven un aire i un ambient ben especial al recuperat edifici de la Universitat. Acabàvem de fer un passeig, amè, tranquil i generós, per la històrica capital de Bòsnia i Herzegovina. En el recorregut ens havíem apropat a la mesquita Begova Dzamija i també al Museu Jueu. I a les catedrals catòlica i ortodoxa. El cel era ben i blau i en l’ambient hi flotava l’aroma inconfusible i especialment agradable –que a mi m’evocava records d’infantesa–de la gespa humida acabada de tallar. Durant la passejada que ens havia ocupat les primeres hores de la tarda, havíem gaudit amb les explicacions d’una guia d’excepció –una escriptora i periodista anomenada Biljana– la qual a més de familiaritzar-nos amb els indrets més característics de Sarajevo, ens havia posat al dia sobre l’estat dels treballs de reconstrucció de la ciutat, treballs en els quals hi col.laboraven tant serbis com croats. Ara, asseguts a la terrassa d’un bar d’una populosa avinguda, esperàvem l’arribada d’uns nous amics amb els quals recorreríem la riba del Miljacka i gaudíem d’un cafè “expresso”. Per cert que aquell era un “expresso” que poc tenia a veure amb els que ens són servits a casa nostra però que, tenint en compte on érem, calia reconèixer que es tractava d’un cafè força acceptable.

Els diaris del dia informaven dels recents acords assolits pels països participants en la Conferència Internacional de Pau per tal de propiciar un ràpid retorn a la normalitat de tots els territoris que s’havien vist afectats pel llarg i incomprensible conflicte. Els amics i contertulians que m’acompanyaven, Zlatko de Knin, Slobodan de Zagreb i Zoran de Belgrad, es mostraven optimistes quant al futur immediat de la nova Confederació Iugoslava i no dubtaven en fer plans en relació amb les activitats culturals i artístiques que pensaven dinamitzar ben aviat en diverses ciutats de la Confederació. Tots coincidíem en que el llarg i traumàtic conflicte bèl.lic havia estat conseqüència de l’afany d’uns dirigents megalòmans entestats en tornar al passat, quan els feixistes es volien apropiar d’Europa. Dirigents que estaven ara detinguts, pendents del judici que previsiblement començaria amb l’arribada de la tardor. Les tres principals comunitats humanes que habiten sobre la vella ex-república s’havien posat d’acord i Sèrbia, Croàcia i Bòsnia i Herzegovina, manifestaven la seva voluntat d’oblidar el passat i construir el futur sobre els fonaments de la justícia, de la solidaritat i de la tolerància. Sabien que el repte era difícil però no pas inabastable.

Els tramvies circulaven rabents sobre els lluents i serpentejants rails estesos entre les llambordes dels carrers de Sarajevo. Els comerços mostraven signes d’una certa normalitat i eren percepti­bles els primers grups de turistes occidentals que aprofitaven els darrers dies d’unes ja esgotades vacances per a fer un tomb per la ciutat. Uns metres més enllà d’on ens trobàvem es produïa la retrobada d’uns vells amics els quals, mentre s’abraçaven, no podien contenir llàgrimes d’emoció. Prop d’ells, una parella jove, molt jove, amb un xel.lo i un violí, desgranaven les notes corresponents al quart moviment de la Novena Simfonia de Beethoven.

De sobte, un dels tramvies que circulava per l’avinguda en la qual ens trobàvem féu sonar la seva campaneta d’avís una i altra vegada. Insistentment… Vaig moure el cap… Vaig obrir els ulls… En un gest mecànic –com el de cada matí– vaig prémer el botonet que servia per a silenciar el sempre inorportú despertador. Vaig engegar la ràdio. Era el moment dels titulars. Els de cada dia. A Bòsnia i Herzegovina tot continuava igual. O, per a ésser més precisos, una mica pitjor, si això encara era possible.

A Sarajevo, a Mostar, a Bihac, a Pale, a…, són majoria els ciutadans que somnien amb la fi d’un conflicte que no entenen i que saben que a res no condueix que no sigui a una inacabable escalada de destrucció i d’odi. I mentre això s’esdevé aquí, a casa nostra, continuem essent massa neutrals entre el duel desigual i aniquila­dor que mantenen els assassins amb les seves víctimes. Un duel al qual nosaltres, ciutadans europeus, assistim impassibles en l’espera que algú ens resolgui la papereta. Els darrers indiscrimi­nats assassinats de civils a Sarajevo semblen que, finalment, hagin fet reaccionar el sentir de la comunitat internacional. La fi del conflicte però, depèn en part, de la nostra resposta i de la nostra actitud.

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 d’agost de 1995