Estava molt cansat. Les vacances havien estat denses i, finalment, havien aconseguit fer impacte en la meva resistència física. Per això no és estrany que tant bon punt en vaig instal·lar en el minúscul espai que tenia assignat en l’immens avió que m’havia de retornar a casa, em deixés anar, plàcidament, en els braços de Morfeo.

Però no vaig aconseguir que el son m’embolcallés del tot i que fes més curt el lent transcórrer de les hores que acompanyen un vol transoceànic. Una remor va fer que obris els ulls i que em fixés en allò que s’estava projectant a través dels petits monitors que s’estenien al llarg i ample de l’aeronau. La sintonia d’un avanç informatiu va cridar-me encara més l’atenció. Abans que en la petita pantalla no aparegués cap presentador, unes imatges mostraven algunes de les moltes agressions que ciutadans de pell diferent a la nostra, havien sofert en el gran país nordamericà. En seguien unes altres de policies que encerclaven ciutadans de raça no blanca, als quals posaven a la frontera d’un anònim país. I encara unes altres que mostraven vells líders antiracistes –alguns tràgicament desapareguts–, proclamant el seu inútil missatge de concòrdia. Després d’aquestes imatges va aparèixer el popular presentador del canal que les difonia, el qual donava notícia de la finalització d’una cimera de les màximes autoritats governamentals dels països més rics del món. En la reunió s’havia acordat endegar un programa adreçat a fomentar el desenvolupament de les economies dels països més pobres del planeta. L’acord preveia, segons que es deia, l’adopció de mesures urgents que posessin  punt-i-final als atemptats contra la persona, els quals –quan es produissin– serien castigats des d’ara amb diligència.

L’avió va ser un salt. El comandant de l’aeronau va ordenar que ens cordéssim el cinturó de seguretat. Ningú ja no dormia. Tant bon punt les sacsejades van acabar, les hostesses van repartir exemplars de la premsa del dia. Vaig prendre’n un. Mentre el fullejava, seguia de reüll les imatges que omplien els monitors televisió. Es projectava en aquells moments una pel·lícula en la qual la violència n’era la seva característica més destacada. Les imatges i la lectura, em van fer retornar al món real. Tot plegat havia estat un somni. Dissortadament, només un somni d’una tarda-nit d’estiu…

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 9 de setembre de 1999