“La raó cívica que batega en el millor periodisme resulta ser una manera idònia de donar compliment al mandat d’Espriu –de qui celebràvem just fa un any [el centenari]–, segons el qual hem d’assegurar la fermesa dels ‘ponts del diàleg’. Aquesta és avui la tasca de tothom: del periodisme i de l’opinió pública, de la societat civil, d’empresaris i treballadors, i també, per descomptat, dels responsables polítics, que més que mai estem cridats a seguir el consell que va donar la gran ploma de Gaziel: “conèixer-se a fons, compenetrar-se, transigir, pactar”. Com molt bé les cometes delaten, aquestes paraules no són pas meves. Són del president del govern espanyol Mariano Rajoy que les va escriure en un article publicat diumenge a El País titulat ‘Els ponts de diàleg’, tot coincidint amb la posada en marxa de l’edició digital en català d’aquest rotatiu espanyol.

Dissortadament estem massa acostumats a què, des de Madrid, quan es parla de Catalunya per fer-nos la rosca, ens recordin, ens citin, o ens recitin passatges dels nostres poetes, historiadors, o escriptors més solvents i reconeguts. El problema rau en què quan ho fan se’ls veu el llautó, i és potser per això que normalment escullen una cita que els va bé, però que si ens atenem als fets, és evident que no comprenen. I és que ni tan sols s’aturen a pensar en quin moment, i en quin context les cites que reprodueixen foren dites o escrites. Tot i que això ja és preocupant, encara ho és més quan com és en el cas d’aquest article signat per Rajoy, s’arriba gairebé al sarcasme al voler quedar bé amb un diari que com tothom sap no li és gens plaent, i amb una ciutadania, en aquest cas la catalana, que a hores d’ara no es creu res del que pugui venir del govern central. Perquè ja em diran com es pot creure a algú que s’atreveix a escriure sense immutar-se gens ni mica que cal assegurar ‘ponts de diàleg’ (se suposa que entre Catalunya i Espanya), quan són ell i els seus els que els dinamiten a cada instant. I per reblar el clau del sarcasme, després de citar a Espriu, Rajoy s’atreveix encara amb una altra cita, en aquest cas de Gaziel (Agustí Calvet i Pascual, 1887-1964) en la que l’il·lustre escriptor i periodista vaticinava que la manera de resoldre els contenciosos entre Espanya i Catalunya era aprofundint en la mútua coneixença, transigint i pactant. Uns vaticinis que el president del govern espanyol tampoc no està disposat a aplicar-se, tal com ha demostrat a bastament. Com deia la meva àvia, Rajoy és del que té ‘receptes que per a ell no vol’. I ja que parlem del Gaziel tan reclamat i ara recordat, deu ser oportú fer memòria de la visió privilegiada que sobre l’esdevenidor ell tenia quan reflexionava entorn la incapacitat d’Espanya per vertebrar-se, i l’eterna tendència de Catalunya a ficar-se en un atzucac…. I és que a voltes el temps no sembla haver passat.

Amb l’article de Rajoy que estic comentant queda sobradament demostrat que la distància que existeix entre allò que s’escriu i allò que es practica és sovint abismal en alguns polítics. Val la pena recordar al president del govern espanyol, i als desmemoriats de sempre, que en l’origen de la desafecció entre Catalunya i Espanya hi nien moltes i diverses causes. Algunes venen de molt lluny. D’altres són més recents, com la campanya que el PP va liderar contra Catalunya en ocasió de de l’Estatut de 2006, amb recollida de signatures inclosa, o els recursos interposats davant el Tribunal Constitucional qüestionant aquest mateix Estatut. D’aquí que de res no serveix posar-se la pell de bé de paraules manllevades a d’altres quan no s’està pel diàleg, i menys per la negociació. Al cap i a la fi, són els fets els que acaben donant o traient raó. I a hores d’ara res no fa pensar que més enllà de les preteses bones paraules, hi hagi cap mena de propòsit d’acarar amb valentia i amb decisió un vell però també nou problema: la relació a establir entre Catalunya i Espanya en el marc d’una Unió Europea que també viu i passa per les hores més baixes des de la seva fundació.

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 d’octubre de 2014