Es vanagloriava Rajoy de que en els vuit mesos que feia que ell governava Espanya havia canviat. De ben segur que aquesta percepció de Mariano Rajoy deu sonar, a hores d’ara, com la única veritat enmig de l’incompliment generalitzat de les seves promeses fetes durant la campanya electoral que l’havia de portar fins la presidència del govern de l’Estat. Clar que la percepció que Rajoy té dels canvis que s’estan produint a Espanya, tampoc res no té a veure amb la percepció que d’aquests canvis –d’aquestes restriccions i retallades, per dir-ho clar i català– en tenen la majoria de ciutadans i de ciutadanes. Només ha calgut que passessin vuit mesos de govern popular (que dit sigui de passada sembla que hagin estat molts més) per retrocedir 25 anys en quant a algunes conquestes socials bàsiques que hom creia estaven plenament garantides i consolidades. Per mostra un botó: dues i mitja són les dècades que han transcorregut des que Ernest Lluch fou ministre de Sanitat i la promulgació de la Llei General de la Sanitat que establia la universalització de la sanitat pública amb accés lliure i gratuït per a totes les persones que visquessin a Espanya sense distinció de cap mena. Amb el retorn a unes prestacions sanitàries minvades, com les que se’ns estant imposant, la sanitat ha perdut el caràcter d’universal i gratuïta que fins ara tenia. D’aquesta manera s’avança en el procés de dinamitar un dels pilars del benestar del qual ens en podíem sentir més orgullosos. I per si no n’hi hagués prou, en un altre ordre de magnitud, però que també té a veure amb un dels pilars de l’estat del benestar, divendres passat, el Consell de Ministres obria el camí que li ha de permetre introduir canvis en l’ensenyament. Canvis fonamentalment ideològics que, en la pràctica, ens retornen a temps pretèrits. L’obsessió i l’estratègia del govern Rajoy per imposar la seva ideologia neoliberal i recentralitzadora, i de reduir el dèficit a costa del què sigui –sense que en cap cas es pensi en reformar l’estructura tributària per tal que els que més tenen més paguin–, són alguns dels factors que ens estan portant a un carreró sense sortida i a una descapitalització social preocupant. 

Ho deixa ben clar el premi Nobel d’Economia (2001) Joseph E. Stiglitz, quan assegura que les polítiques d’austeritat per les quals Europa i Espanya aposten només acondueixen a més pobresa i al deteriorament de la cohesió social i dels valors democràtics. En aquesta línia de pensament, el crític més implacable amb el funcionament de la globalització financera que Stiglitz és, afegeix que el rescat d’un país no hauria de ser un instrument necessàriament nefast si no fos perquè els fons que el país rescatat obté no es destinen a estimular el creixement. Molt al contrari. Els rescats es destinen a salvar bancs i deutes, alhora que comporten unes condicions dures que impliquen més mesures d’austeritat per al país receptor; austeritat que al seu torn condueix a més recessió, i a més atur en una espiral impossible d’aturar.

Demà entrem en la tardor astrològica a despit que, políticament parlant, la tardor fa setmanes que ha començat. Hi entrem uns dies després que en el temps s’establís una estranya coincidència: l’apel•lació del Rei a recuperar l’esperit de la transició amb algunes reflexions segurament no massa oportunes, i la mort d’un dels artífexs d’aquella transició i un dels darrers amics i defensors de Catalunya amb els que comptàvem a Espanya: Santiago Carrillo. Avui, a Madrid, els presidents Rajoy i Mas es reuneixen en una cimera de la que ben poc cosa se’n pot esperar… La tardor s’anuncia calenta com a avantsala, paradoxalment, d’un possible hivern fred i dur. Molt dur…

Publicat a Diari de Sabadell, el 20 de setembre de 2012