“De aquellos polvos, estos lodos”. D’aquelles campanyes atiades des dels rengles del Partit Popular (PP) cridant al boicot dels productes catalans i de recollida de signatures contra l’Estatut de Catalunya de 2006, fins a la crida al diàleg que Rajoy feia en la carta de resposta a l’escrit que al seu torn li havia adreçat el president Mas, hi ha una gran distància i un canvi, de moment només aparent, d’actitud per part del president del govern espanyol. Viure per a veure. Deuen ser coses de la política que a aquells que no hi entenem massa, ens costa de comprendre. Per què ha calgut arribar fins aquí, i per què ningú no es va posar les piles quan tocava? Simplement perquè la catalanofòbia reportava vots als uns, mentre que als altres els permetia alimentar el discurs de l’enemic exterior que no ens deixa fer.

Quan la política no actua, o no ho fa a temps, el risc que les actituds mentals s’imposin per damunt de les actituds polítiques i ocupin un lloc destacat a l’hora d’analitzar situacions i prendre decisions, augmenta considerablement. La tendència del PP –abans des de l’oposició, i avui des del govern– de considerar l’Estat espanyol com un tot, de recórrer davant el Tribunal Constitucional allò que per la via del pes parlamentari no havia aconseguit (com va passar amb l’Estatut de Catalunya de 2006), de mantenir actituds que es miri com es vulgui han de ser interpretades com a un desafiament al model territorial i un atemptat a les competències assumides pels governs autonòmics, són només alguns dels molts arguments possibles que podrien explicar el per què de l’actitud mental de desafecció, de polarització que no ha deixat de créixer dia rere dia entre Catalunya i Espanya.

L’èxit indiscutible de la cadena humana convocada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) l’11 de setembre, ha començat a capgirar algunes coses. Primer, que de la desafecció que es dóna entre Catalunya i Espanya se’n tingui notícia més enllà de les nostres fronteres gràcies al ressò que la cadena va merèixer en els mitjans de comunicació estrangers. Segon, que en els cenacles europeus, la qüestió catalana comenci a ser seguida amb més atenció, i que amb expectació se segueixi l’evolució d’aquest fenomen social singular que en tan poc temps ha estat capaç d’aglutinar tants sentiments i tantes persones, i que podria ser pres com a exemple per altres regions europees. Els posicionaments de polítics en relació a l’hipotètic encaix que una Catalunya independent tindria amb la Unió Europea (UE), en són bona prova.

Però l’efecte més evident que de la resposta plural a la crida de l’ANC ens en queda és que la consulta és inevitable, i que des de la política cal trobar la manera de poder-la fer. La ciutadania ha desbordat als partits polítics, als que està costant elaborar un discurs unívoc. És la conseqüència d’haver preferit anar a remolc dels esdeveniments en l’espera que la suposada febrada passés i les aigües tornessin a mare. I no ha estat així. Les aigües no tornaran a mare fins que la ciutadania se senti escoltada en la seva voluntat de decidir el futur que vol per a una Catalunya que ha de ser socialment més justa, més solidària, més equitativa que no pas ho és ara…

És l’hora de la política en majúscules. És l’hora del debat plural i obert per posar damunt la taula totes les peces que entren en joc en la construcció del nou escenari. Però això no ens pot fer oblidar que als ciutadans i a les ciutadanes de Catalunya amb l’excusa de la crisi, se’ls estan privatitzant serveis bàsics i laminant drets. I no tota la responsabilitat de què això passi la té necessàriament Madrid. L’onada sobiranista que ens envolta és aprofitada pel govern de Catalunya per amagar decisions que són contràries als interessos d’una part de la ciutadania que també ha sortit al carrer, i que alhora és la socialment més vulnerable.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de setembre de 2013