Ens trobem en la setmana que des de les festes de Nadal ens porta a les de Cap d’Any. O el que és el mateix: la setmana que marca la transició entre l’any que acaba i el que és a punt de debutar. És, doncs, hora de balanços. Més quan el traspàs d’any coincideix pràcticament amb l’inici de la singladura del nou govern estatal que va sorgir d’unes eleccions en què les expectatives generades entre la ciutadania per sortir de l’atzucac financer i econòmic, van acabar imposant-se a les propostes tant des del PP com des de la resta de forces polítiques s’apuntaven.
En aquest context de canvi d’any i de govern, la darrera setmana del mes de desembre no s’haurà encetat de la millor manera per fer front a les dificultats amb les quals ens hem d’enfrontar amb una actitud més proactiva si això és possible. Molt al contrari. Es confiava que amb la presa de possessió del govern popular, els dies de diagnosis s’haurien acabat. S’esperava que amb Rajoy al capdavant del govern, s’entraria en una etapa en què les propostes que haurien estat preparades i cuinades pacientment fluirien d’immediat. De moment no sembla que les coses vagin en aquesta direcció, i que haurem d’esperar un temps que potser ja no tenim, per saber a què ens hem d’atendre i fins on arribaran els eufemísticament anomenats ajustaments. I és que les primeres declaracions del nou govern per boca del ministre d’Economia dilluns passat, no hauran servit per animar a ningú. Luis de Guindos anunciava –encara que fos sense acabar de dir les coses pel seu nom–, que Espanya entraria en recessió i que les previsions relatives a l’ocupació, apuntaven que l’atur continuaria creixent. Unes declaracions a les que –encara que només fos per allò de contrarestar l’efecte sobre els estats d’opinió–, res no afegia quant a mesures a adoptar per generar i transmetre confiança, per estimular a emprenedors i per animar a la concreció de projectes empresarials.
Continuem on estàvem. I poc fa pensar un canvi de tendència a curt termini mentre els mercats i els seus lleials gendarmes Merkel i Sarkozy siguin els encarregats d’imposar el pas a seguir per la resta de governs de la Unió. Davant aquest panorama, no és estrany que hi hagi experts que pronostiquin un mínim de deu anys de creixement baix. Si els pronòstics s’acompleixen, haurem de reconèixer que el futur se’ns presenta més incert que no pas el futur ja és. D’aquesta manera les conseqüències de la crisi financera que va esclatar als EUA l’estiu de 2007, lluny de trobar sortides, continua obrint fronts en forma de noves crisis com la de l’euro o de la Unió Europea mateix. D’altres àmbits més propers no escapen a aquest fenomen com, per exemple, l’àmbit dels valors socials del que el moviment dels indignats n’és un exponent i alhora punta de l’iceberg d’un descontentament que va néixer aquí i que s’ha estès al llarg i ample del món occidental. És cert que el moviment ha experimentat un creixement i una presència pública irregular, però també ho és que les seves reivindicacions de més democràcia, més participació, i sobretot d’alerta davant el risc de devaluació de les polítiques socials tenen cada dia que passa més sentit. En qualsevol cas, el moviment dels indignats haurà aconseguit despertar i interpel•lar la societat per posar negre sobre blanc el distanciament que hi ha entre ciutadania i política.
L’any que estem a punt d’encetar no ho té fàcil. Nosaltres segur que tampoc. Continuem massa mancats d’idees, i sobretot de confiança. Malgrat tot ha de ser bo que ens desitgem un bon any!
Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de desembre de 2011
Cada cop estic més convençut de que la nostra democràcia, la que coneixem, té unes mancances bàsiques. Mentre uns estan al poder, i només miren de prendre decisions de cara a la galeria i no perdre vots, els altres els critiquen i els posen pals a les rodes desprestigiant el govern vigent davant dels altres estats i dels mercats, esperant poder desplaçar-los i guanyar vots, sempre anirem malament.
El poder judicial hauria de ser independent i vetllar pel compliment de les lleis sense color partidista. Amb això potser no tindríem tants despropòsits, corrupcions i despeses i inversions sense solta ni volta.
Jo, que sóc un romàntic, crec que quan les propostes d’un grup aconsegueixen arribar a obtenir la responsabilitat de fer rutllar l’Estat, pel bé del poble ha de tenir plena dedicació a complir amb aquest càrrec i, si cal fer campanya permanent, que sigui el partit a banda qui es dediqui a fer-la però no els que governen. I els partits de l’oposició no han de bombardejar sistemàticament qualsevol proposta, si més no, fer crítica constructiva, participar en les comissions per temes puntuals i pensar sempre en el bé comú.
El senyor Rajoy, en aquest cas, s’ha dedicat al “señor Zapatarero, váyase” com abans feia el bigotis. I no tenia ni té idea de que és el que cal fer. És un polític nefast, fins ara. Com pot posar per davant el seu partit abans que els interessos de l’Estat mentre està a la oposició?
L’Estat espanyol té el que es mereix.
Joan, el teus comentaris els vaig seguint malgrat no et deixi cap comentari. Aquest d’avui està molt bé.
Malgrat que les mesures que vindran en el futur, sort que vindran de la Uniò Europea o sigui de Merkel i Sarkozy perquè el ministre de d’Economia, el Sr. Luis de Guindos, ve dels que van promoure el principi de la crisi. En fi, l’esperança es l’últim que es perd. Joan et desitgem un bon any 2012.