Hi hagué un temps en què quan la canícula arribava i les grans ciutats occidentals on s’ubiquen els principals centres decisoris es buidaven, el món entrava en una mena de parèntesi mentre el ritme de fluència de les notícies baixava la seva intensitat. S’establia, de facto, una mena de llarg pont que des del mes de juliol ens portava fins el mes de setembre talment com si l’agost fos un conjunt de dies prèviament marcats en el calendari amb el vermell de la festa. Feina tenien els diaris i els noticiaris de ràdio i de televisió per omplir pàgines i minuts d’informatius. Això no obstant, els mitjans de comunicació s’adaptaven fàcilment a les circumstàncies i trobaven una bona font “noticiable” seguint només les petjades estiuenques de polítics i de famosos, en l’espera que saltés algun “serpent d’estiu” que garantís tema per uns quants dies. És a dir, que aparegués alguna d’aquelles notícies que no mereixerien el més mínim interès mediàtic durant la resta de l’any, però que durant la canícula servien per alimentar tertúlies i mantenir viva l’atenció dels afeccionats a estar al dia en matèria de famosos. De fet, els “serpents d’estiu” –com les “canciones del verano”–,  formaven part del nostre paisatge i paisanatge agostenc i tenien en comú la condició de tractar temes banals, que això no obstant feien furor i forat en els rànquings estiuencs.

Els temps han canviat, i com si d’un efecte més de la crisi en la qual estem instal•lats es tractés, aquella tradició estiuenca d’un mes d’agost sense més ensurts que algun incendi metafòric o real, ha tocat a la seva fi des de fa uns estius. Com a mínim des d’aquell estiu del 2009 –dos després que se’ns comencessin a saber de conceptes econòmics fins llavors desconeguts com les “surpimes” o les primes de risc–, en què els “serpents d’estiu” deixaren de sortir a prendre el sol, i els mitjans de comunicació tingueren de canviar els seus hàbits per seguir una actualitat i activitat política i econòmica convulsa que ja no ens hauria d’abandonar i que encara avui no ens deixa viure tranquils ni de dia ni de nit.

I aquells “serpents d’estiu” que ara es mouen per les xarxes socials, han estat rellevats en els mitjans de comunicació clàssics pel nou serpent de tot l’any en què l’economia i els mercats s’han convertit. Un serpent que ens té atrapats, atents i vigilants pel fet que ens ha acabat imposant les seves regles al servei d’unes determinades concepcions polítiques que s’imposen per damunt dels governs, en una escalada en la que les classes més populars n’acaben essent la gran perjudicada. Entre els uns i els altres ens van soscavant la democràcia sense que no ens n’adonem o no ens en vulguem adonar. Sabem que en democràcia tot és possible. Però també hem de saber que en nom de la democràcia no tot és admissible. Ni ètica, ni estèticament parlant. Com, per exemple, que es canviïn les normes de joc quan convé, apel•lant simplement a un interès superior que decideixen persones que no hem elegit ni votat. Com, per exemple, que es segresti la veu dels mitjans de comunicació públics per posar-los al servei dels interessos dels governs de torn…

En aquest estat de coses no és estrany que la ciutadania mostri símptomes evidents de fadiga. Ho deixava clar el darrer anàlisi demoscòpic del CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques) al posar negre sobre blanc la baixa credibilitat que ens mereixen els nostres polítics i la poca confiança que genera el govern de l’Estat. I això quan la política ens és cabdal i la confiança absolutament vital per evitar riscos innecessaris. Com la proliferació de missatges equívocs i demagògics emesos per pretesos “salvadors de la pàtria” disposats a pescar en riu revoltat. Anem en compte!

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 d’agost de 2012