Diumenge visquérem una nova jornada electoral, en aquest cas a Galícia i al País Basc. Una jornada que s’emmarcava en la complexa situació econòmica i social en la qual ens trobem, en la que raó i emoció es barregen sense solució de continuïtat. Dels resultats que de les consultes a la ciutadania que a Galícia i al País Basc es varen fer, els més saberuts i els analistes polítics de torn ja ho han dit tot, o pràcticament tot. Per tant seria sobrer repetir arguments i aportar punts de vista en un intent inútil de filar més prim en quant a l’anàlisi dels resultats assolits per cada partit. Des del meu personal punt de vista, l’extrapolació de resultats d’una contesa a una altra, sempre és un exercici que serveix per poc més que per omplir minuts de tertúlies radiofòniques i televisives, així com pàgines de diaris. En tenim la prova en què de les consultes electorals autonòmiques de diumenge se’n varen derivar resultats radicalment diferents que al seu torn serveixen per a donar aire a interpretacions diferents segons qui sigui que les formuli. Tant diferents com diverses són les realitats socials i les aspiracions polítiques que a Galícia i al País Basc es donen.
A banda del què acabo d’escriure, hi ha una dada de les eleccions de diumenge passat que em continua preocupant i que una vegada més em mou a la reflexió: l’abstenció. Una abstenció que no deixa de créixer i que es posa de relleu consulta electoral rere consulta i que a Galícia i al País Basc ha afectat a l’entorn d’un 40% del cos electoral. L’abstenció és en qualsevol cas l’indicador més precís del qual disposem quan es tracta d’establir un hipotètic grau en la desafecció que en el moment de cada consulta electoral es dóna entre política i ciutadania. O per dir-ho d’una altra manera: l’abstenció mesura el nivell de “passotisme” que regna entre els ciutadans i les ciutadanes i que es manifesta a través de la seva decisió de no acostar-se a les urnes. I quins són els motius que porten a aquest 40% de la ciutadania a abstenir-se? El primer, i segur que el més decisiu, es deu a què les persones que opten per l’abstenció no es reconeixen en cap dels programes que els partits sotmeten a la seva consideració, i en conseqüència no se senten gens motivades per acudir a les urnes. A aquest motiu cal afegir-hi el del descrèdit en qual es troba immers la política com a conseqüència, fonamentalment, dels reiterats incompliments electorals, i de la no assumpció de responsabilitats ni petició de perdó quan això passa. I encara un tercer motiu el trobarem en el sentiment que es voti a qui es voti res no ha de canviar. Un sentiment que es fonamenta en la convicció d’una part de la ciutadania que vistes com van les coses, les solucions que es poden aplicar per acarar els reptes als quals ens estem enfrontant no depenen de les decisions dels nostres polítics sinó que ens venen imposades des de fora. En aquest context, cada vegada serà més difícil lluitar contra l’abstenció i cada vegada costarà més recuperar la confiança en el funcionament de les institucions democràtiques i en els que les governen.
De la suma d’aquests factors que engruixeixen les files dels abstencionistes se’n desprèn una lectura unívoca: els canvis econòmics i socials als quals estem assistint ens situen davant un escenari radicalment diferent al que fins ara coneixíem. Escenari que al seu torn reclama canvis en l’actitud dels polítics i en les polítiques a partir del principi que són els polítics i les polítiques els que estan al servei de la ciutadania i no pas al revés. Però dissortadament, com passa en tots els ordres de la vida, quan es tracta d’introduir canvis en la forma de fer i d’actuar –també en els partits polítics–, les resistències poden molt més que no pas les exigències de la ciutadania i les demandes socials.
Publicat a Diari de Sabadell, el 25 d’octubre de 2012.
Estic plenament d’acord.
L’acudit del nen que pregunta al pare ho diu força clar: “O sia, que tots els sacrificis que estem fent són perquè el sistema que ens ha dut a aquesta situació segueixi funcionant, oi?”.
Això és el que hem de defensar amb el nostre vot?
Cal aprofundir en la democràcia. L’abstenció és sovint fruit, primer de la desconfiança i, després, de la indiferència. Per revigoritzar el sistema democràtic cal remoure els partits o bé els partits han de remoure les regles de joc. Des de quan sentim a parlar de que tenim pendents una llei de finançament dels partits? I des de quan, una nova llei electoral?
Els partits són actors necessaris del nostre sistema democràtic, i aquest sistema, encara imperfecte, requereix apujar el llistó de la seva credibilitat. Em temo que els partits més poderosos són els que menys interessen cap millora en aquest sentit. Però aquestes lleis servirien per frenar espais de corrupteles i de privilegis. I potser amb un aire democràtic més purificat es podria establir la obligatorietat del vot.
Malauradament, hi ha massa desconfiança general. Fas una descripció perfecte del per què serà cada vegada més difícil aconseguir minvar l’abstenció de la ciutadania.
De fet, tothom opina, tothom creu que té raó a l’hora d’exposar la seva opinió en una conversa “de carrer” però, a l’hora de fer reflexió i pensar què pot ser millor per la ciutadania i com podríem sortir del greu problema que ens envolta a tots plegats, llavors és quan s’opta per la situació més fàcil i es produeix “el passotisme”, aquell pensar: total, no arreglarem res!
Serà molt difícil sortir d’aquest mal tràngol, si no fem un esforç tots plegats i ens acostem a les urnes amb plena convicció del que realment volem pel nostre país.
Una breu recepta per intentar sortir del descrèdit de la política i dels polítics.
Una llei de Transparència, que obligui a totes les administracions a respondre les demandes dels ciutadans i dels mitjans de comunicació a la petició de dades d’ús públic, revertint la opacitat en la que es mouen.
Una nova llei de Finançament del partits polítics, que inclogui mesures de control efectives per part d’institucions independents i no ‘contaminades’ per quotes parlamentàries, que obligui a una auditoria de les finances, clarifiqui les donacions de particulars i prohibeixi les aportacions anònimes.
I, finalment, una nova llei Electoral a partir d’un sistema majoritari, amb llistes obertes i demarcacions unipersonals, que forci al polític a mantenir un contacte continuat amb els seus electors.
Hola Joan,
Jo no crec que estiguis errat en el teu bloc d’avui. Fa molt temps que no t’he escrit cap comentari però els vaig seguinn cada setmana. El d’avui sobre l’abstencio, no sé si m’equivocaré gaire, però la propera jornada electoral d’aquí, serà “más de lo mismo”. La gent està molt cansada de la politica que no resolt res, i cada dia estem pitjor. I no és per la gent del carrer. Cada quatre anys van canviant els polítics. I ara manen els del PP i d’aquí una altre legistratura o faran els del PSOE. Com que no hi ha cap més partit polític en el congrés que els faci ombra, sempre seguirem igual. O sigui en contra de la part més feble de la ciudania. Aquest és el meu pensament que pot ser equivocat o no. Ara bé, la solució no le veig clara. I això és el què esperaríem dels polítics, solucions.
Joan moltes salutacions.