Cada any, quan la canícula s’instal•la entre nosaltres, el calendari ens recorda l’aniversari d’una de les dates més tràgiques de la història d’Espanya. Un aniversari en el qual les persones que tenim més edat no podem deixar de rememorar els mals somnis que van impregnar la llarga nit de la dictadura franquista sorgida de l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936 contra la República. Al refer records es reviuen les conseqüències que la dictadura va tenir per a les persones que com a únic mal comés, tenien el d’haver lluitat en defensa del règim constitucionalment i democràticament establert i contra el qual el general Franco es va aixecar en armes. Unes conseqüències que amb més o menys intensitat s’havien de deixar sentir al llarg dels 40 anys de la dictadura. La mort del general Franco, farà 35 anys, tancava aquell període obscur de la nostra història i obria les portes a una transició cap a la democràcia que havia de ser posada com a exemple de transició pacífica. Això sí, aquella teòrica placidesa de la transició a la democràcia, es va bastir damunt molts oblits, no fos cas que es despertessin els vells dimonis de les dues Espanyes que Machado descrivia a Probervios y Cantares quan assegurava: “Españolito que vienes al mundo / te guarde Dios. / Una de las dos Españas / ha de helarte el corazón”. Aquell oblit històric, però, suposava també un greuge notable i un fort cop moral per a les persones i per a les famílies que quan el dictador va morir, tenien ben obertes encara les ferides que la guerra civil i la dictadura els havia causat en forma de persecució, de judicis militars, d’empresonament o, simplement i especialment durant els primers anys de dictadura, de desaparició d’éssers estimats.
Transcorreguts els anys i consolidada la democràcia, quan els protagonistes de la repressió, persecució i morts del franquisme han desaparegut físicament, costa molt d’entendre com encara hi ha tantes resistències i dificultats per fer possible la recuperació de la memòria històrica d’aquells anys tan sinistres. Si més no per fer justícia a unes persones, a uns dies, a uns fets i per retornar, mal parafrasejant al poeta, el nom a cada cosa. Si més no perquè no es poden enterrar els dimonis del passat sense saber què va passar, com i per quines causes. I mentre la democràcia s’ha anat enfortint i les condicions per endegar el procés de recuperació de la memòria històrica es començaven a donar, el pensament ultraconservador espanyol que encara domina un ampli espectre de la societat, no perdia pistonada i elaborava el seu particular discurs de memòria històrica. Un discurs pervers que parteix de l’afirmació que el franquisme va ser una etapa necessària. Els que això propugnen, tot i que reconeixen que durant la dictadura es va cometre algun excés (?), no s’estan d’assegurar que el franquisme va ser una etapa útil per resoldre el caos que la Segona República havia generat.
Els suports d’aquesta línia argumental són potents i prova que l’Espanya ultramuntana compta encara amb molts adeptes. Tants que fins i tot el jutge espanyol més compromès amb la recuperació de la memòria històrica, el jutge Baltasar Garzón, ha estat sotmès a un assetjament judicial que l’ha portat a ser “desterrat”, encara que sigui provisionalment, de l’Audiència Nacional. Ens trobem així davant la paradoxa que és aquell mateix jutge i és aquell mateix país que han liderat revisions històriques de països estrangers que havien estat sotmesos a dictadures, els que aquí no poden ni els deixen buscar la veritat entorn el què va succeir durant la dictadura franquista i poder retornar, com a mínim, l’honorabilitat i l’honor a les persones que mai no l’haurien d’haver perdut.
Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de juliol de 2010
Sempre tinc una frase present d’en Nelson Mandela que va dir a Ushuaia el 1998: Si no hi ha menjar quan es té gana, si no hi han medicines quan s’està malalt, si hi ha ignorància i no es respecten els drets elementals de les persones, la democràcia és una closca buida, encara que els ciutadans votin i tinguin parlament.
¿Saps el que més m’indigna d’aquesta democràcia? EL SILENCI. El silenci de la memòria històrica, el silenci de la corrupció, el silenci de la malversació… Diuen que “el silencio otorga”, i aquí te’n dones compte que la majoria de polítics tenen les mans brutes, d’una manera o altre. La justícia d’aquest país és injusta i és injusta perquè no la deixen ser lliure.
Potser sí que la nostre democràcia és una closca buida.