Acaba un any que no voldríem es repetís. Un any que recordarem per sempre més. I és que el 2010 que es disposa a fer mutis pel foro haurà estat complex i en el seu decurs se’ns ha evidenciat que la crisi econòmica no era ni és un fenomen de curta volada; que la tirania dels mercats ha imposat les seves normes sense que els governs, aïlladament o en el seu conjunt –com en el cas de la UE–, hagin estat capaços de reaccionar de manera convenient. Per això aquest haurà estat també un any en el qual les notícies en negatiu se’ns han apilat damunt la taula mentre esperàvem uns signes de reacció que ens deixessin entreveure que al final del túnel hi havia llum; signes que, dissortadament, tampoc no s’han prodigat. Fa només un parell d’anys ens pensàvem –o ens varen fer creure– que érem rics i que solcàvem els millors mars. Tanmateix ens sentíem com una mena d’amos del món. No ens adonàvem que els amos del món eren i continuen essent els mercats, eufemisme sota el qual s’amaguen els actors de l’economia especulativa que continua enriquint a uns pocs i empobrint a la resta. I mentre navegàvem per aquells mars d’èxits precaris, no paràvem compte amb els avisos de temporal que, de tant en tant, algú llançava… Fins que la tempesta es va desencadenar amb tota la seva força. Va ser llavors quan desesperadament començarem a buscar ports, per petits i minúsculs que fossin, on arrecerar-nos en l’espera que el temporal amainés. Però la tempesta era dura. I aquells petits ports en els quals vàrem recalar, aviat se’ns van mostrar insuficients per a protegir-nos dels vents forts que en forma d’imposicions dels mercats bufaven. Uns vents que acabarien per fer-nos danys importants a la nau de la nostra economia productiva i que darrera seu deixarien el llast de la destrucció de massa llocs de treball.

Els 2010 ha estat l’any en què haurem despertat definitivament del somni i ens haurem adonat que amb les coses de l’economia –de l’economia especulativa dels mercats– no s’hi pot jugar si no es disposa de polítiques comunes i consensuades que els governs no han sabut o no han pogut adoptar. I és que quan la tempesta ja s’havia desencadenat i començarem a conèixer l’abast de les seves conseqüències, vàrem adonar-nos que el problema no era com sortir de la crisi, sinó com fer-ho amb els menors danys possibles. Uns reptes que a hores d’ara se’ns presenten difícils d’assolir perquè no hi ha receptes màgiques i perquè en joc hi ha conquestes socials assolides al llarg d’anys de lluites i de reivindicacions.

Quan demà el 2010 faci mutis pel foro, brindarem pel nou any amb un bri d’esperança posat en el futur. Ens desitjarem que el 2011 ens sigui una mica més propici que el seu predecessor. Brindarem amb l’esperança que durant el nou any es consolidin alguns indicis positius amb els quals el 2010 acaba. No fa massa dies, empresaris catalans coincidien en assenyalar que les exportacions catalanes continuen creixent i que és gràcies a aquestes exportacions que Catalunya està sortint, encara que d’una manera lenta, dels números vermells que els indicadors industrials dels darrers mesos presentaven. Cert és que les exportacions no generen massa llocs de treball, però sí que ajuden a mantenir vives les empreses. Estrenem a més nou govern per a Catalunya. Un govern que coneix la situació a la qual cal fer front i que té el repte d’unir esforços per afavorir la recuperació econòmica i, per damunt de tot, modernitzar el teixit productiu i assentar les bases sòlides d’una nova indústria basada en la innovació i en la recerca que a Catalunya es fa des de les universitats. No oblidem que en joc està la pervivència de les polítiques socials per les quals els anteriors governs presidits per Maragall i Montilla van apostar.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de desembre de 2010