Felipe González ha resolt les incògnites i ha acabat –gairebé abans que s’iniciessin– amb les especulacions i les travesses que són tant habituals en les jornades que precedeixen a la formació d’un nou govern en l’inici de legislatura, com és en el cas que ens ocupa, o com a conseqüència d’una crisi ministerial. Si ens atenem a la celeritat i forma amb què González ha decidit la composició del seu nou Gabinet haurem de convenir que l’expe-riència acumulada al llarg de les tres legislatures precedents li ha servit de molt i així ha considerat que no calia deixar passar massa temps des de la investidura com a president, fa just una setmana, fins a fer pública la composició del Consell de Ministres. Això no obstant, les escasses travesses que s’han confeccionat aquests dies, s’han acostat amb una certa nitidesa a la fotografia final que ofereix el nou Gabinet González. I és que no ha donat temps a més especulacions i a que possibles pressions arribades de Ferraz poguessin malbaratar els seus plans de formar un Govern de la seva més absoluta confiança política. No podia ésser d’altra manera.

Els observadors i els analistes coincideixen en destacar que ha estat Felipe González, amb la col.laboració dels seus més directes incondicionals d’entre els que destaca Narcís Serra, qui ha preparat i dirigit l’estratègia i portat el pes de totes les negociacions: des de les encaminades a aconseguir la seva investidura com a president del Govern en primera votació fins la decisió de la composició del govern monocolor –una vegada fracassades les ofertes de govern de coalició adreçades a nacionalistes bascos i catalans– que haurà de fer front a la no gens fàcil situació per la qual travessem tot assegurant l’estabilitat del Govern a partir de l’establiment dels acords i pactes puntuals amb la resta de grups de la Cambra. Totes aquestes iniciatives han merescut fins ara –i no sense una certa insatisfacció– el vist-i-plau de l’aparell del PSOE el qual, en la seva reunió d’abans d’ahir, no tenia més solució que “acceptar” el nou equip ministerial i, indirectament, confirmar l’indiscutible lideratge que, des de les eleccions, Felipe González està exercint no només en les tasques de Govern sinó que també en les del control del partit. Sap molt bé González que mentre pugui mantenir aquest lideratge sense discussió té molt de guanyat.

La decisió, convicció i seguretat del president del Govern demostrada fins ara i la capacitat i habilitat per evitar ingerències i pressions des de Ferraz que poguessin alterar la voluntat de González és, sens dubte, una bona garantia per a la gestió del “canvi del canvi” enmig del brucelós i complicat panorama econòmic i social que serveix de teló de fons inalterable dels darrers temps, no només a casa nostra sinó que també en tots els països industrialitzats. Feina tindrà González i el seu equip per, a partir del coneixement del quadre clínic que presenta el país, formular un acurada diagnosi del pacient i decidir la medicació i la posologia adient per tal que una certa millora del malalt doni pas a una posterior recuperació de les seves funcions. No escapa a ningú que les mesures a adoptar seran dures i segur que impopulars. Però tothom sap també que no poden ajornar-se per a més temps. Es necessari que el país recuperi el pols després dels mesos transcorreguts de pràctica inactivitat.

Com reconeixia Felipe González instants després que José M. Aznar el felicités pel resultat de la sessió d’investidura, la tasca de govern no serà pas fàcil com tampoc ho serà que el aquest pugui comptar amb els suports parlamentaris suficients que avalin la seva acció de govern. La singladura del nou equip governamental s’iniciarà coincidint amb la difusió de dades econòmiques que continuen parlant de l’abast i de la profunditat de la crisi que encara no sembla haver tocat fons. Vella situació per a un nou govern. Renovades esperances per a superar el desànim.

Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de juliol de 1993