Qui ho havia de dir fa just un mes, quan es varen conèixer els resultats assolits pels partits i les coalicions espanyoles i catalanes en les eleccions al Parlament Europeu que el panorama polític estatal i nacional canviaria com ho està fent, atesos els discursos que aquella nit electoral vàrem poder escoltar per part dels líders polítics. Però una cosa són les paraules i l’altra ben diferent els fets. I en política sabem que el mai és el pas immediat que cal donar abans del sí sense condicions. Amb les eleccions europees començaven a germinar les llavors de l’herència d’aquell 15-M d’ara fa tres anys que va ser el primer gran avís de què res no seria en política com fins llavors havia estat. La crisi econòmica, el desencís i el progressiu allunyament de la ciutadania dels partits polítics clàssics, que no de la política,  han començat a reflectir-se en les urnes en forma d’una molt alta abstenció, i sobretot de suport a moviments polítics de nou encuny, amb ‘Podemos’ al capdavant.

Les coses són com són i no pas com voldríem que fossin. Així els efectes de les darreres eleccions han acabat per agreujar les crisis internes –en alguns casos latents— que es donaven en el sí de les formacions que fins fa poc lideraven el mapa polític. La dimissió, en el cas dels socialistes, dels seus màxims responsables a Espanya i a Catalunya, n’és un bon exemple. I malgrat que no s’hagin produït encara més dimissions en d’altres formacions polítiques, el cert és que aquestes trampegen el temporal com poden aixoplugats pels efectes de la crisi dels socialistes. És el cas del PP, i també de CiU amb un Duran i Lleida més crític que mai quant als posicionaments independentistes del partit dominant en la coalició que governa Catalunya. El gran beneficiat a casa nostra de la situació per la qual travessen PSC i CiU és ERC que a hores d’ara s’ha erigit en la primera força política catalana. I això per mèrits propis, però també per la pèrdua de suports que han patit els seus competidors polítics més immediats.

Tot i que les dimissions de Pérez Rubalcaba i de Pere Navarro són rellevants, i sens dubte tindran conseqüències en el futur dels socialisme espanyol i català, la notícia que més ha revolucionat la política espanyola els darrers 30 dies haurà estat l’abdicació del Rei Joan Carles I a favor del seu fill Felip VI. En aquest cas, possiblement pugui establir-se relació causa-efecte amb el resultat de les eleccions europees. Però que això sigui així no evita pensar que precisament han estat aquests resultats, juntament amb les desafeccions i desencontres en les relacions entre Estat i Catalunya, així com la imminència del desenllaç dels casos judicials que planen sobre la filla i gendre de Joan Carles, la suma perfecte de factors que han aconsellat accelerar un relleu en la Corona de l’Estat que, de fet, estava sobradament anunciat.

I si en un mes hem assistit a tants i a tan transcendents canvis, no és difícil pronosticar que abans no arribi la tardor calenta que ens anuncien, haurem de passar per un estiu que se’ns presenta especialment calorós. D’aquí que moltes coses estan encara per succeir en un país en el qual continuen sense abordar-se els problemes més punyents que es deriven de la crisi econòmica i social –i fins i tot política–  que patim amb l’atur, la corrupció, i el frau i l’evasió fiscal en molt primeríssim lloc. Per contra, el govern Rajoy, sense encomanar-se a ningú (llegeixi’s Brussel·les) frivolitza amb una rebaixa d’impostos que no resolt absolutament res, més enllà d’intentar evitar encara més la caiguda del PP. Però com escrivia abans, res ja no serà com fins ara havia estat, i tots els moviments que s’estan produint –Corona inclosa– no poden amagar el rerefons d’una societat que clama per canvis estructurals profunds. Una societat farta d’operacions de maquillatge. I això que és vàlid per l’Espanya immobilista, també ho és per la Catalunya que vol decidir com volem que sigui el nostre futur en tots els ordres, i en tots els sentits.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de juny de 2014