sense-titol.png

Els darrers Eurobaròmetres (estudis demoscòpics d’opinió de la ciutadania europea) reflecteixen que el nombre de persones que desconfien de les institucions europees augmenta dia rere dia. Una dada, que tal com s’està gestionant la crisi econòmica a la Unió Europea (UE), i especialment als països de l’eurozona, no hauria de sorprendre a ningú, la qual cosa no vol dir que no ens hagi de preocupar. L’arrel de la tendència d’aquesta creixent desafecció europea cal buscar-la en el fet que una crisi que inicialment va ser estrictament financera i centrada als Estats Units d’Amèrica (EUA), ha acabat essent plenament europea i afectant molt particularment als països de l’eurozona. Malgrat això, els fets evidencien que ni els governs dels països de la UE, ni tampoc les institucions europees, no han estat capaços ni capaces de trobar solucions a la crisi, i menys encara de transmetre confiança a la ciutadania en quant a l’èxit de les medicacions que se’ns estan administrant. Mentre, les condicions de vida empitjoren per a moltes persones i en molts països, i la ciutadania, espantada, no s’atreveix a dir ni piu. A més, en cap moment es té la impressió que els sacrificis que ara toca fer si-us-plau-per-força, poden veure’s compensats en el futur, tan bon punt la reactivació econòmica es produeixi. Molt al contrari.

Si la desorientació regna a la UE –o almenys aquesta és la sensació que es transmet amb l’aplicació de polítiques fiscals estrictes, i per contra l’absència de mesures reactivadores de l’economia–, què no ha de passar a Espanya que continua marxant al pas que des d’Europa se li imposa. Enmig d’aquest panorama, s’ha aprovat aquí una reforma laboral que destaca per la seva extremada duresa. En especial pel què fa a les retallades en matèria dels drets que fins ara assistien als treballadors i treballadores. Una reforma feta a mida dels interessos patronals, sense que en cap moment s’hagi establert des del govern cap mena de diàleg amb les centrals sindicals. Una reforma que no fa més que donar una altra volta de cargol a la molta pressió que ja suporten les persones més febles i amb més dificultats. Una dada que coneixíem dilluns provinent de fonts sindicals, il•lustra perfectament a qui beneficia la reforma: en les tres setmanes transcorregudes des de la seva entrada en vigor, els expedients de regulació d’ocupació (ERO) iniciats s’han triplicat en relació als que s’havien activat en les tres setmanes precedents a la reforma.

Davant aquest escenari de pèrdua de drets, davant les perspectives d’un creixement de l’atur i de la manca de diàleg, no els quedava als sindicats cap més sortida que la de formalitzar la convocatòria d’una vaga general per, d’una banda, pressionar i exigir al govern un canvi d’actitud; de l’altra, per deixar clara quina és la percepció de les persones que depenen estrictament d’un sou i de les que ni tan sols el tenen, i de dir que ja n’hi ha prou de retallades sens fi; retallades de les quals per cert no en coneixem ni en coneixerem el seu abast fins que no siguin presentats els pressupostos generals de l’Estat que, casualment, seran sotmesos a la consideració de les Corts una vegada s’hagin celebrat les eleccions andaluses. Arran la convocatòria de la vaga, les veus de la dreta no han trigat gens  a dir que la convocatòria de vaga és inoportuna. Potser caldrà preguntar a aquestes veus quan consideren que una vaga general és oportuna…

Continuem instal•lats en la cançó de l’enfadós que no es cansa de repetir-nos que per la via de les retallades, només s’aconsegueix destruir ocupació i atemptar contra drets socials que tan de temps de lluita havia costat conquerir.

Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de març de 2012