No és estrany que en temps de desafeccions, de dificultats, de manca d’idees i de propostes i d’il•lusions, les files en les que s’arrengleren les persones que es proclamen cívicament desorientades i/o políticament desubicades s’allarguin dia rere dia. Són persones que per molts diverses raons se senten cada vegada més cívicament desorientades. També com a conseqüència del menyspreu que des d’alguns sectors de la societat sembla sentir-se pel què fa als valors associats amb el comportament cívic i democràtic. Les anomenades noves tecnologies han obert noves i suggerents oportunitats per difondre les idees i facilitar la comunicació. Les pàgines web, els blogs, les xarxes socials que es valen d’internet són avui eines d’ús generalitzat i habitual. I això és necessàriament bo quan es tracta d’exercir un dels nostres drets fonamentals: el de la llibertat d’expressió. El problema sorgeix quan en l’exercici d’aquest dret es traspassa sense massa manies la fina línia que sempre cal establir amb un altre dret: el dret a l’honor, tant de les persones com de les institucions.
Com apuntava en començar, les persones que observen aquesta tendència a la baixa en la cotització de valors cívics, acostumen a sentir-se també políticament desubicades. Un sentiment, aquest darrer, que s’ha anat estenent a mesura que aprofundíem en els efectes de la crisi econòmica que tant ha trasbalsat les nostres vides i ha afectat a la manera de fer i de comportar-se de les organitzacions polítiques i sindicals que per la manca d’idees, s’han vist sovint empeses a haver d’interpretar papers que no es corresponen amb la praxi que del seu posicionament ideològic caldria esperar. Sabem que la política és l’art del possible i des d’aquest punt de vista podem arribar a entendre el perquè d’alguns d’aquests posicionaments, però segur que no pas el de tots.
Aquest darrer cap de setmana, a Catalunya i a Madrid, han tingut lloc sengles cimeres que han estat promogudes pels respectius governs d’aquí i d’allà. Ambdues cimeres amb l’objectiu de consensuar polítiques i gestos a partir de les quals retornar-nos la confiança perduda; una confiança que és base necessària, encara que no suficient, per trobar la sortida del desert econòmic, però també de l’ideològic, en el qual ens trobem. La cimera catalana va acabar amb alguns acords. Pocs. Segurament degut a la precipitació amb què la cimera va ser convocada i per voler servir un menú la composició del qual no havia estat ni cuinat ni consensuat prèviament allà on calia. I així va anar.
Al seu torn, la cimera madrilenya va acabar enmig d’una paradoxa ideològica si ens atenem a la qüestió que més va centrar l’atenció de la trobada: el debat generat entorn la successió o no, per qui i de quina manera, de l’actual líder del PSOE i president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero. Un debat que dit sigui de passada correspon tancar-lo únicament i exclusiva als socialistes. Però deu ser revelador del grau de confiança que a l’elit econòmica espanyola li mereix la dreta política del país, que de les qüestions tractades en la cimera en sobresortís aquesta de demanar al president del govern –un president d’un govern teòricament d’esquerres— l’ajornament del debat de la seva successió i que en qualsevol cas no convoqués eleccions avançades. Dit d’una altra manera: l’elit econòmica espanyola prefereix apostar per l’èxit de les reformes que el govern socialista ha endegat perquè li han estat dictades des d’Europa, més que no pas córrer el risc d’unes eleccions anticipades. Quelcom hi deu tenir a veure en tot això l’actitud sovint poc responsable del PP entestat en voler fer caure al govern com sigui i que la dreta mediàtica aplaudeix entusiasmada. Continuem anant malament…
Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de març de 2011
Sí, noi, continuem anant malament. Els polítics han de fer alguna cosa per frenar la davallada de popularitat que està tenint la seva classe social.
Com ben be dius les noves tecnologies permeten que molta gent es manifesti en contra dels abusos, prevaricacions, sous inconcebibles, pensions exagerades, etc, i a més es passen el dia embrutant el nom dels seus contraris i posant en dubte qui fa la feina.
Penso que la pràctica del joc brut s’ha institucionalitzat i o com a mínim s’ha generalitzat. Els polítics haurien de tenir una Justícia a mida i el que menteix, el que roba, el que calumnia, i el que traeix se l’apartés del joc temporalment o definitiva.
Els polítics honrats, que n’hi ha, i molts, podrien tenir via lliure per fer la labor de governar quan els hi toqués.
Com sempre, estàs encertat en les teves apreciacions, Joan.
Miquel