“Papá cuéntame otra vez,
que tras tanta barricada
y tras tanto puño en alto
y tanta sangre derramada,
al final de la partida
no pudisteis hacer nada,
y bajo los adoquines
no había arena de playa”…

(Ismael Serrano, ‘Papá cuéntame otra vez’, 1997)

En un dels seus lúcids treballs, el periodista i analista polític Ignacio Ramonet, director estat de Le Monde Diplomatique, es preguntava què tenien en comú —si és que ho tenien— les diferents revoltes de major o menor dimensió que el 1968 es varen produir a França i a altres punts del planeta… (vegeu la cronologia al final d’aquest article). Continuava preguntant-se més endavant com era possible que de tot aquell reguitzell de moviments esdevinguts aquell any, només hagués quedat fixat en la memòria d’una gran majoria el del Maig Francès. De fet, ell mateix responia en part a la seva pregunta, quan teoritzava sobre el fet que el 1968 va ser l’any en què es produí l’eclosió d’una nova categoria social que era la que, al seu entendre, donava sentit i coherència a tots els moviments amb “efervescències revolucionàries” —segons els va qualificar el pensador francès Claude Lefort (1934-2010)— desencadenats arreu aquell any. Es referia, quan això escrivia Ramonet, a una categoria social que estava desproveïda de qualsevol estatus polític. ¿Que quina era aquesta emergent categoria social? Doncs, senzillament, la de la gent jove que fins llavors no havia tingut cap presència ni pes en l’escena política i social.

Deixeu-me que abans de continuar afegeixi que en aquell 1968, darrere les “efervescències revolucionàries”, hi niava la disconformitat de la gent jove amb l’statu quo vigent des de la finalització de la II Guerra Mundial, el 1945. Això era especialment perceptible en els països més avançats socialment i econòmicament a través d’un clam que liderava la gent jove que reclamava un canvi que, si bé no es va acabar de produir, sí que va servir per sembrar una llavor que cinquanta anys després sembla que està germinant.

Les causes

Aprofundint en la interessant hipòtesi de Ramonet, bo serà recordar que fins als anys 60 del segle passat, l’estudiantat universitari estava format exclusivament per fills de famílies benestants. És a dir, per fills de bona família, de casa bona, tal com llavors els anomenàvem. Tanmateix, cal recordar també que el rol que la societat tenia reservat per a aquest col·lectiu de joves privilegiats, era formar-los i preparar-los per a quan els toqués entrar a formar part de la classe dominant en forma d’accés a llocs de comandament a ells reservats.

És en aquesta tessitura que allò que s’esdevé a París al maig de 1968 (i en altres punts del món occidental), és la conseqüència directa de l’increment de joves amb possibilitats de cursar estudis universitaris malgrat no ser fills de famílies benestants; un fet que derivarà en la massificació de l’ensenyament universitari, que al seu torn propiciarà que a les aules universitàries coincideixin dues tipologies de joves: els fills de classes benestants amb els fills de famílies de classes mitjana i fins i tot baixa, que havien de compaginar estudi i treball. Aquest encontre generarà alhora dos tipus de malestar aparentment contradictoris entre la població estudiantil: el primer, resultat de la devaluació de l’estatus estudiantil vigent i de la degradació de les condicions materials en les quals els estudis universitaris es desenvolupaven, arran de la massificació; el segon, per la presa de consciència per part d’un gran nombre d’estudiants que s’adona que allò que s’ensenya a les aules universitàries serveix per reproduir el sistema d’alienació i de dominació de classe que, al seu torn, és el que oprimeix els pares dels “nous estudiants”. Aquesta doble constatació havia de ser la gota d’aigua que faria vessar el got i que acabaria per desencadenar un moviment a través del qual els estudiants, en una mena de totum revolutum protestarien també contra el capitalisme, el consumisme, l’imperialisme americà (amb la Guerra del Vietnam en el seu rerefons) i les institucions tradicionals de l’establishment. Si a tot això hi afegim la manca d’interès del primer ministre francès Georges Pompidou pels problemes del jovent, obtindrem la recepta que a França va servir per alimentar unes primeres protestes i manifestacions a la Universitat de Nanterre, a la perifèria de París, i que ben aviat havien d’arribar fins a La Sorbona per fer-se extensives a tot el Barri Llatí.

D’altra banda, cal considerar un altre factor que sens dubte va contribuir també a la presa de consciència d’aquells joves: la generalització del cinema en color, del transistor i del tocadiscs. M’explicaré: va ser gràcies a aquesta generalització que la cultura de masses de la qual ens parlava i teoritzava el sociòleg xilè Armand Mattelart en el seu obligat llibre Comunicación y cultura de masas (Santiago de Xile, 1971), es feia realitat. No endebades va ser a través d’aquests mitjans de comunicació de massa (cinema, ràdio, música) que es va difondre com a model emergent la imatge d’un jove inconformista i rebel. Recordem, per exemple, la popularització de pel·lícules com Salvaje (1953), amb Marlon Brando, o Rebelde sin causa (1955), amb James Dean; o de les cançons protesta de Joan Baez, de Bob Dylan als EUA, o de Raimon a casa nostra; o de les actituds rebels d’Elvis Presley, The Beatles, The Rolling Stones o de Jimi Hendrix; persones i grups que actuaren d’aglutinadors de sectors socials de joves als quals unia la manera d’entendre, de veure i de viure la vida.

Els joves: un nou subjecte polític

Per primera vegada en la història, doncs, els joves estaven disposats a assumir el seu paper com a subjectes de canvi i de transformació social; un paper que ja no abandonarien mai més. És evident que tampoc no podem dissociar aquesta contestació juvenil dels signes dels temps que, a diferència dels actuals, estaven presidits per la bonança econòmica, per la implantació de l’estat social del benestar així com pel qüestionament de vells esquemes (amb noves maneres d’entendre la sexualitat, o el concepte d’autoritat, o la defensa del medi ambient, o la lògica de la Guerra Freda, del consumisme i del patriarcat).

En resum: l’any 1968, encara sota els efectes d’una postguerra, presentava una demografia que contribuïa a consolidar la joventut com a un període singularitzat de la vida. Tanmateix, les “mogudes” del 68 trobaren en les universitats d’arreu (temples del saber) el punt idoni de trobada i d’arrencada per vertebrar la reacció contra les diverses formes i manifestacions d’autoritarisme que eren ben vives en la societat, a partir de fer efectiva la suma dels esperits anticonsumistes, antisoviètics i antiimperialistes que imperaven —per convicció o per pertinença grupal— entre la majoria de joves d’aquells dies.

Les universitats creixien en alumnat i el xoc entre l’estudiantat i el vell ordre acadèmic era només qüestió de dies. Per contra, a despit que es percebessin en la societat signes imminents de canvis, el cert era que el món familiar i el món polític s’entestaven a continuar regint-se per normes obsoletes. D’aquí que l’estudiantat —la gent jove— busqués espais lliures des dels quals trencar vells esquemes. És d’aquesta manera, que el parisenc Barri Llatí va esdevenir metàfora topològica com al lloc comú en què cadascú podia actuar amb plena autonomia, d’acord amb la seva manera de ser. Cert és que la contestació d’aquells dies havia d’acabar formalment malament, engolida fatalment pel sistema. No obstant això, la liberalització dels costums, la desjerarquització de les relacions socials i la consolidació dels moviments en defensa dels drets civils ja no deixarien de fer camí mai més.

CRONOLOGIA DELS FETS MÉS RELLEVANTS D’UN ANY SINGULAR

  • 22 de gener. L’Enterprise, fa escala a Sasebo (port del sud-oest del Japó), anant cap el Vietnam. Milers de persones armades amb bastons i cascos van al port i s’enfronten a la policia que respon amb violència. Les protestes s’estenen a les universitats del país nipó.
  • 29 de gener. Es crea a París el cos especial de la Policia d’Ordre Universitari (POU) per ocupar els campus en cas de necessitat.
  • 31 de gener. Ofensiva del Tet (operació militar planificada pel govern de Vietnam del Nord, executada pels exèrcits de Vietnam del Nord i el Vietcong contra les forces aliades liderades pels EUA) inici de la derrota dels Estats Units al Vietnam.
  • 1 de març. Aldarulls estudiantils a Roma amb la guerra del Vietnam com a rerefons.
  • 8 de març. La prohibició d’una obra de teatre considerada antirussa pel govern (“Els avantpassats”, d’Adam Michnik) desferma una onada de protestes que s’estén per tot Polònia.
  • 22 de març. Apareix a la Universitat de Nanterre el Moviment 22 de Març, impulsor del ‘maig francès’. 
  • 27 de març. Alexander Dubcek aprova el programa reformista, origen de la Primavera de Praga.
  • 4 d’abril. És assassinat a Memphis, Martin Luther King.
  • 11 d’abril. Intent d’assassinat del líder de la Federació Socialista Alemanya d’Estudiants, Rudi Dutschke.
  • 3 de maig. Primera gran manifestació a París. La policia entra a La Sorbona, deté més de 600 estudiants i en fereix un centenar més.
  • 18 de maig. Raimon canta “Al vent” i “Diguem no” a la Universidad Complutense de Madrid. El recital, promogut pel clandestí Sindicato Democrático de Estudiantes, acaba amb aldarulls.
  • 27 de maig. Acord a França entre els sindicats, patronals i govern per reduir la jornada laboral, rebaixar l’edat de jubilació, augmentar el salari mínim i respectar el dret d’organització.
  • 3 de juliol. L’antifranquisme aprova la declaració política de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya.
  • 6 de juliol. És assassinat Robert Bob Kennedy a Los Angeles, just després d’haver estat nominat candidat demòcrata a la Casa Blanca.
  •  20 d’agost. Les forces del Pacte de Varsòvia ocupen Txecoslovàquia.
  • 28 d’agost. Gran manifestació a Chicago contra la Guerra del Vietnam.
  • 2 d’octubre. L’exèrcit mexicà dispara contra una manifestació de joves a la plaça Tlatelolco (Plaza de las Tres Culturas) amb un balanç de centenars de morts.
  • 12 d’octubre. Guinea Equatorial, Fernando Poo i Río Muni s’independitzen d’Espanya.
  • 17 d’octubre. Jocs Olímpics de Mèxic. Tommie Smith i John Carlos, medalles d’or i de bronze en els 200 metres llisos, pugen al podi i aixequen el seu puny cobert amb un guant negre, en senyal de la seva pertinença al Black Power.
  • 5 de novembre. Richard Nixon guanya les eleccions a la Casa Blanca.

Publicat a la revista ‘Papers’ del la Lliga dels Drets dels Pobles (número 68) corresponent al juny de 2018