Algú va escriure que sense periodisme no hi podia haver democràcia plena. Cert. Això no obstant, jo matisaria aquesta afirmació afegint que no hi pot haver democràcia sense un periodisme presidit per l’ètica i les bones pràctiques professionals, de la mateixa manera que tampoc no hi pot haver democràcia sense unes polítiques i uns polítics que estiguin al servei de la ciutadania, i no pas que se’n serveixin. I heus aquí el desideràtum, atès que si hem de ser sincers, ni periodisme ni política no estan sobrats a hores d’ara d’exemples de bones pràctiques professionals. Fa just una setmana érem testimonis de dues compareixences que se suposava eren cabdals per a Catalunya i per a Espanya, protagonitzades pels presidents respectius dels seus governs, Mas i Rajoy. Les formes d’ambdues compareixences van ser radicalment diferents. Mentre Mas compareixia davant els periodistes, Rajoy optava per fer-ho davant la plana major del PP, a esquenes dels periodistes segrestats en una sala annexa, sense possibilitats de preguntar; una situació que ens porta a formular-nos una primera pregunta retòrica: què hi feien, doncs, els periodistes asseguts a la seu del PP escoltant un discurs que podien seguir des de casa estnt, i al que no podien atorgar el valor afegit de les preguntes? Tanmateix, però, si les formes de les compareixences van ser radicalment diferents, el missatge de fons del discurs d’ambdós presidents força coincident ja que ni Mas ni Rajoy assumiren cap mena de responsabilitat en quant a la situació crítica per la qual estem travessant. Segons ells, l’origen de les retallades que els tocava aplicar i que afectaven especialment a les polítiques socials calia buscar-lo, d’una banda, a factors aliens al país (el d’aquí i el d’allà) que obligaven a prendre les mesures fins ara adoptades; i de l’altra, a l’herència –la famosa i recurrent herència– de governs anteriors.

Les “lectures” que d’ambdues compareixences se’n va fer des dels mitjans de comunicació, també van ser radicalment diferents segons es tractés d’un mitjà de comunicació o d’un altre. Davant això, s’imposa formular-nos una segona pregunta retòrica: com és que d’uns mateixos discursos, se’n fan mediàticament interpretacions tan distants? Serà per què els mitjans de comunicació ni són tant lliures ni tampoc tant independents com asseguren que són? I si els mitjans de comunicació no són del tot lliures ni independents, la seva línia editorial i la seva tasca informativa possiblement estan mediatitzades pels interessos –legítims, però que cal conèixer–  vinculats a la titularitat del mitjà.

Hi podem donar moltes voltes, però, malauradament, haurem de convenir que estem lluny de disposar d’un periodisme plenament lliure i independent, no condicionat pels interessos econòmics i/o polítics que planen sobre els mitjans de comunicació, més enllà de les bones pràctiques professionals i d’algunes de les capçaleres digitals que de les xarxes emergeixen. I és que especialment en temps de crisi, els mitjans de comunicació deuen part de la seva supervivència a la publicitat, als ajuts i a les subvencions. El periodisme, com la política, té la seva raó de ser en servir a la ciutadania amb honradesa. El periodisme, com la política, no és  independent ni potser cal que ho arribi a ser. Els fets són els fets i les interpretacions diverses en funció del punt d’observació que cadascú pugui tenir. La democràcia, per ser rica i plena, requereix el contrast continuat de punts de vista. D’aquesta manera es contribueix a la configuració dels estats d’opinió que en un moment determinat es donen entre la ciutadania. Però tant en democràcia com en política, no s’ha d’amagar mai ni l’autoria de les idees ni tampoc la dels interessos que es defensen. Menys encara amb posicionaments ambigus que no fan més que embolicar una troca que per ella mateixa ja està prou embolicada…

Publicat a Diari de Sabadell, l’11 d’abril de 2013