No cal esforçar-se per qualificar d’annus horribilis l’any que abans d’ahir vàrem acomiadar. Un qualificatiu, aquest, que va popularitzar la reina Isabel II el 1992 –any que va ser nefast per a la corona britànica–  a l’introduir-lo en el discurs del 40è aniversari de la seva coronació. Si fem una mirada enrere, recordarem que el 2020 ja no va començar bé, atès que a finals de gener, la península ibèrica va patir els efectes d’un violent fenomen tempestuós –batejat amb el nom contradictori de Glòria– que va deixar forta petjada per allà on va passar i que ens va advertir de que si les relacions dels humans amb la natura no canviaven no trigaríem a patir nous fenòmens atmosfèrics cada vegada més violents i singulars. Però si centrem la mirada en el bast camp de la política, convindrem que el 2020 tampoc no va començar amb bon peu, amb un Brexit amenaçador per l’estabilitat de la UE i amb el debat de si havíem entrat en una nova etapa de crisi econòmica. A Espanya les mirades estaven posades sobre  el Govern Sánchez i la seva capacitat per aguantar sencer, vist com li anaven les relacions amb el seu soci de taula ministerial. A Catalunya el panorama no era millor, amb desavinences notòries i creixents entre JxCat i ERC que forçaren al president Quim Torra a donar per liquidada la legislatura i anunciar que convocaria eleccions tan bon punt s’aprovessin els pressupostos de la Generalitat de Catalunya.

En tot això estàvem quan arribà el mes de març i tot se’n va anar en orris en comprovar que la Covid habitava entre nosaltres i que la seva presència res de bo no augurava. A partir d’aquest moment, el centre d’atenció es va desplaçar cap a la capacitat de resistència i de resiliència del nostre sistema de salut i de si la UE seria capaç d’articular alguna resposta davant una crisi sanitarisocioeconòmica que, d’entrada, havia fet saltar pels aires tots els indicadors. Després d’uns mesos de confinament dur, va arribar l’estiu i vàrem creure –més per necessitat que no pas per convenciment– que entràvem en una etapa de la crisi més laxa. Però de sobra sabem que l’alegria, a la casa del pobre, té molt poca durada. Nous contagis i les recomanacions de les autoritats europees de no viatjar fora del seu país, varen impactar sobre la indústria turística espanyola i catalana. El debat sanitat-economia estava servit i amb ell emergien els problemes estructurals de fons de l’economia espanyola (baixa productivitat, fragilitat l’ocupació, pes excessiu de les activitats centrades en el turisme, el comerç i l’entreteniment…).

Així les coses arribà la segona onada pandèmica abans no se l’esperava. I altres afers s’afegiren als estrictament vírics, tals com els poc edificants espectacles d’uns crispats debats parlamentaris, la crisi oberta pel virus de la corona amb l’emèrit com a protagonista, l’arribada de persones immigrants a les costes espanyoles, la distribució gens equitativa dels costos de la crisi i l’escassa atenció dels poders públics vers una creixent nova pobresa.

Però no tot va ser negatiu el 2020. I just és fer memòria de que tanmateix hi va haver temps per als avenços polítics i socials que precisament perquè han passat desapercebuts a causa del soroll politicomediàtic, cal ressaltar. Heus aquí alguns: el pla de recuperació econòmica, el pla de gestió i de distribució equitativa de la vacuna i l’acord in extremis per evitar un Brexit dur que han reforçat el paper sovint somort de la UE. A Espanya, l’aprovació dels pressupostos pel 2021, les lleis de renda mínima, de l’eutanàsia i la nova Llei d’Educació que assenyalen una senda social que caldrà continuar aprofundint.

Acabem d’encetar el 2021 amb la confiança que la vacuna contribuirà a escampar les boires pandèmiques i que el sol tornarà a lluir ben aviat. Abans, però, a Catalunya haurem de passar per les urnes, en unes eleccions decisives per a l’esdevenidor de la política catalana i espanyola. Que tinguem molta sort!

Bon any!

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de gener de 2021