Els resultats obtinguts per les diverses formacions polítiques sabadellenques diumenge passat a partir dels quals s’haurà de configurar el nou consistori que tindrà la responsabilitat de governar la ciutat els propers quatre anys, donen i donaran molt joc als analistes i als observadors polítics i en conseqüència se’n podran extreure tantes reflexions i conclusions com punts d’observació s’estableixin. En qualsevol cas, al fer una primera i urgent aproximació a aquests resultats i si es pren com a referència l’eix tradicional dreta-esquerra, s’observarà que a Sabadell es manté la tendència d’anteriors conteses municipals en les que els electors han vingut atorgant majoritàriament la seva confiança a forces polítiques de caràcter progressista. Corrobora aquesta asseveració el fet que des de les primeres eleccions municipals després del franquisme l’any 1979, la ciutat ha disposat sempre de governs de progrés amb tots els matisos que hom vulgui objectar-hi.
Clar que a aquesta primera constatació que ens parla del caràcter progressista que en el camp municipal ofereix la ciutat no ha de ser suficient a l’hora d’explicar els resultats de diumenge que a diferència d’anteriors conteses electorals municipals, el partit o la força més votada –en aquest cas el PSC– no només no obté uns resultats que li garanteixin la formació de govern sense massa problemes, sinó que pateix una forta davallada quant al número de vots obtinguts en relació a les anteriors eleccions municipals. Davallada que al seu torn solament pot explicar-se quan s’analitzen els factors tant locals com nacionals que l’han propiciat. I d’entre tots els possibles, el que té un pes més determinant a l’hora de ‘llegir’ els resultats aconseguits pels socialistes diumenge passat és el cas Mercuri, i les conseqüències que en forma de divisió interna del PSC ha comportat, i que com a primer dany colateral va deixar fora de qualsevol possibilitat de reelecció al que ha estat alcalde de la ciutat els darrers catorze mesos, en Joan Carles Sánchez. Una divisió que a més ha quedat reflectida en la composició mateixa de la candidatura presentada pel PSC i encapçalada per en Josep Ayuso, en la que no hi figuraven alguns dels regidors i regidores més populars de l’equip de govern que acaba el seu mandat. Sobre el PSC hi ha pesat un segon factor a considerar que es conseqüència de la crisi que plana sobre el socialisme català arran el procés sobiranista i que ha portat divisions i desercions en un partit que històricament ha jugat un paper cabdal en la vertebració social de Catalunya.
I encara un tercer factor que, en aquest cas, plana no només sobre el PSC sinó que també sobre el conjunt de partits tradicionals i que marcarà –que ha començat a marcar ja– la política catalana com ho és l’eix entre la nova i la vella política que sorgeix del moviment del 15M i que es consolida amb formacions i moviments polítics que saben recollir el cansament social que ve provocat per la incapacitat de la vella política que opta per les retallades abans de decidir-se a acarar una necessària regeneració de la democràcia, fer front a la corrupció en qualsevol de les seves formes, i sobretot cercar solucions per als problemes que es deriven d’una escletxa social que tendeix a créixer dia rere dia.
És també la suma d’aquests factors que explica, almenys en part, l’augment en la fragmentació del vot que si bé ja es donava a Sabadell, s’ha vist potenciat en aquesta darrera contesa electoral i que ha donat pas a un mapa polític local que sembla abocar-nos a un govern municipal feble precisament en uns moments en els que a la ciutat li convé tot el contrari. D’aquí que de les forces polítiques més votades cal esperar-ne un exercici de responsabilitat com a pas previ al de conformar un govern municipal estable, capaç de transmetre confiança i de liderar un projecte de ciutat que sigui il·lusionant i engrescador, i al que necessàriament s’hauran de sumar el major nombre d’actors polítics, econòmics, culturals, esportius i socials de la ciutat. Que així sigui ens hi va molt a tots plegats.
Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de maig de 2015
Les forces d’esquerra no tenen altra sortida que pactar sigui per formar govern o per donar suports puntuals al llarg de 4 anys. Ara bé, tot i que seria fantàstic que arribessin a un acord per fer el que tu dius “liderar un projecte de ciutat il·lusionant i engrescador”, crec que és un utopia i tant debò m’equivoqués.
Estic molt d’acord amb la teva anàlisi, però no respiro ni la meitat del teu optimisme i em preocupa molt el futur del nostre país.
Ja fa temps que penso que no estem en una “era/època de canvis”, com a vegades es diu. Estic convençut que en realitat estem en un “canvi d’era/època”, a tots nivells i en tots els aspectes. I a nivel polític de manera especial, sobretot en aquest país. I tot això requerirà una adaptació que no serà fàcil, atès que ara hi ha més generacions que convivim, i per tant més complicat per parlar, dialogar, compartir i posar-se d’acord, encara que sols sigui en coses bàsiques per la societat.