De les eleccions europees d’ara fa una desena de dies, cinc apunts/reflexions anotats en el meu dietari de campanya amb el rerefons de l’abdicació del Rei:

1. Insisteixo. La baixa participació ciutadana –menys del 50% del cos electoral– és la pitjor denúncia contra les maneres d’entendre i de fer política que es practiquen. No obstant observo que els  partits ‘passen olímpicament’ de fer de l’abstenció una lectura precisa, de preguntar-se’n les causes, i en conseqüència d’assumir-ne responsabilitats que de ben segur els pertoquen.

2. L’esquerra, cada vegada més dividida, dona ales a una dreta que es presenta unida. El desastre electoral del PP només queda ‘edulcorat’ pels pitjors resultats obtinguts pel PSOE els darrers anys. Una dada a tenir molt en compte: el PP obtenia en les darreres europees poc més del 26% dels vots emesos, mentre que els vots dels partits que s’autodenominen d’esquerres sumaven pràcticament el 45% dels vots escrutats. Haurem de convenir que aquell crit dels anys 70’s del segle passat que proclamava que la “izquierda unida jamás será vencida” continua essent vàlid…, això sí, si canviem esquerra per dreta…

3. ‘Podemos’ és la gran sorpresa de les eleccions a Espanya a l’obtenir cinc escons a l’europarlament. A Catalunya aquesta jove formació política haurà estat la setena en nombre de vots. Tanmateix, però, el percentatge de vots obtinguts a Catalunya (4,66%) no es correspon amb els que ‘Podemos’ obtenia en el conjunt de l’Estat (7,97%). Una de les explicacions possibles rau en que mentre a la resta de l’Estat el moviment liderat per Pablo Iglesias gaudia d’una certa presència mediàtica gràcies a alguns canals de ràdio i televisió privats, a Catalunya, la presència del seu homònim ‘Podem’ no disposava de les mateixes oportunitats, atès que tant els mitjans públics com els privats que operen des de Catalunya, no varen donar veu a aquesta formació política, a despit que des del moviment ‘Procés Constituent’ que lideren Teresa Forcades i Arcadi Oliveras, es demanés el suport per a aquesta joveníssima formació política estatal que també deu el seu èxit electoral a les xarxes socials i a l’assumpció dels principals punts defensats pel moviment 15-M; punts que les formacions polítiques clàssiques de l’esquerra no han estat capaces de fer seus.

4. A Catalunya, ERC treu rèdit a la claredat del seu missatge republicà i independentista, i es fa amb prop del 24% dels vots. Fa uns anys ERC era la única força que defensava la independència, i no obstant això, en els seus millors moments electorals (eleccions autonòmiques del 2003), no va arribar a assolir més del 17% dels vots emesos. Avui, la històrica formació republicana lidera el mapa polític a Catalunya en detriment de les formacions que fins ara havien estat hegemòniques al país: CiU i PSC. Malgrat que els resultats de les eleccions europees no poden traslladar-se a cap altra contesa electoral sigui d’àmbit estatal, nacional o local, la tendència d’ERC a créixer és evident. I possiblement continuarà mentre l’estratègia de la formació republicana sigui la d’influir decisivament en el govern de Catalunya sense haver-ne de formar part. És a dir, l’estratègia d’un sí però d’un no, ni com a govern ni com a oposició…

5. Mentre les xarxes socials es dinamitzen, la majoria dels partits polítics continuen ancorats en els vells sistemes d’elecció, de representació, i de debat intern del passat que res no tenen a veure amb les exigències participatives que la ciutadania reclama pels temps actuals. Dit d’una altra manera: mentre ens trobem en ple segle XXI, les normes que regeixen el funcionament de la democràcia i dels partits polítics continuen essent les mateixes que imperaven en un molt llunyà segle XIX.  

Publicat a Diari de Sabadell, el 5 de juny de 2014