Una altra setmana que se’ns presenta altament complicada (i van ja no-sé-quantes!), just quan coneixem els resultats electorals que es varen donar diumenge passat al País Basc i a Galícia; resultats que tenien, tenen i tindran com a rerefons la crisi desfermada en el sí del PSOE, amb un encara Secretari general, Pedro Sánchez, gens disposat a cedir en la seva fermesa de negar-se a fer res per facilitar la investidura de Mariano Rajoy. I això a despit de l’assetjament dur al qual està sotmès per part dels barons i de les velles glòries del seu partit que, vistos els posicionaments que adopten, hom diria que volen que sigui l’actual president en funcions de l’executiu espanyol, Mariano Rajoy, qui continuï al capdavant del govern espanyol. Viure per a veure! Comentaristes, tertulians i opinadors de rang divers asseguraven fins la setmana passada que superades les eleccions basques i gallegues no trigarien a produir-se acords i pactes que evitarien haver d’anar a unes terceres eleccions estatals. Les coses, però, són com són, i el cert és que el panorama polític espanyol, en comptes d’aclarir-se, va enfosquint-se cada dia que passa.
A partir d’aquest estat de coses algunes reflexions que, com sempre, són personals i intransferibles. Em sobta d’entrada que els populars, excepció feta de Catalunya, continuïn sense ser castigats a les urnes tenint en compte l’estil altiu i prepotent que apliquen a l’hora de governar, les retallades practicades en matèria de polítiques socials, i sobretot els innumerables casos de males pràctiques polítiques i/o de corrupció que afecten a responsables, militants i persones que estan o que estaven vinculades al PP, i de les que en són bona mostra els casos de Miguel Blesa i de Rodrigo Rato que dilluns passat varen asseure’s banc dels acusats de l’Audiència Nacional per a ser jutjats pel cas de les “targetes Black”.
Em sobta i em preocupa també, que després de les eleccions de diumenge, el pes i la pressió política i mediàtica que pretén evitar haver d’anar a unes terceres eleccions, continuï abraonada compulsivament només damunt el PSOE; un partit que, certament, s’està absolutament afeblit per la divisió interna que l’afecta, però que no per això evita que Pedro Sánchez es mantingui ferm en la seva actitud i compromís de no cedir a les pressions dels seus barons ni tampoc facilitar la investidura de Mariano Rajoy; o, allò que és el mateix, de no deixar que el PP pugui estar ni un sol dia més dels estrictament necessaris per raó de calendari al capdavant de l’executiu espanyol. Sánchez és conscient de l’alt risc de la seva aposta i de les seves conseqüències, de la mateixa manera que sap que si claudiqués i, per activa o per passiva, facilités la investidura de Mariano Rajoy com les velles glòries del seu partit li reclamen, l’electorat socialista es rebotaria i aquells mateixos que ara el qüestionen, no deixarien passar ni un sol minut per a defenestrar-lo, ara amb l’excusa d’haver facilitat –cas que passés– la continuïtat del PP en la governança de l’Estat.
I mentre l’atenció i la pressió mediàtica recau sobre allò que Pedro Sánchez fa i defensa, i s’amplifica la divisió interna que viu el PSOE, s’evita que cadascun dels partits que conformen l’arc parlamentari espanyol es vegin en la precisió imperiosa d’haver de respondre de manera nítida a la que hauria de ser la qüestió i que no és altra que si s’està per la continuïtat de Mariano Rajoy al capdavant de la presidència del govern, o si, contràriament, no s’està disposat a deixar passar l’oportunitat per botar-lo (escrit, així, en b alta). Es tracta doncs de discernir entre dues posicions antagòniques: o s’està a favor d’obrir una nova etapa política en la que el diàleg i la negociació s’imposin a la rigidesa i al no permanent per acarar una urgent posada al dia d’un Estat que es va esquarterant, o es vol que res no canviï. I a l’hora de respondre, no val amagar-se darrera preteses línies vermelles que només poden establir-se quan la democràcia i les llibertats estan en joc.
Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de setembre de 2016
_____________
(*) Aquest article fou escrit just unes poques hores abans que es formalitzés la dimissió de membres de l’executiva del PSOE alineats amb les posicions dels barons i de les velles glòries d’aquest partit.
Joan, trobo que aquest cop no ets gens clar! Una de “cal y otra de arena”… com suposo que ens passa a la resta de mortals, sobretot davant el panorama que tenim. M’explico: dius que el Pedro Sánchez no vol cedir -com si et semblés malament la intransigència- però després dius que “viure per veure” el fet que els barons del PSOE facilitin una hipotètica investidura de Mariano Rajoy. I quan parles de dues posicions antagòniques, l’una a favor del diàleg i la negociació, i l’altra a favor de que res no canviï, no em queda clar quina és quina. Com sempre, suposo que a cadascú li semblarà que la postura negociadora és “la seva”, i que els rucs són els altres… En fi… “suma y sigue”.
Gràcies Emilia pel teu comentari que, com molt bé saps, agraeixo i molt i que m’ha de permetre reblar el clau quant a la meva postura: l’actitud que manté Pedro Sánchez en la qüestió de la investidura és absolutament defensable i coherent amb allò que ell ha estat defensant i per tant no és admissible que els barons i velles glòries del seu partit –possiblement obeint a interessos poc transparents– facin el llit com li estan fent a Sánchez i, de retruc i com aquell qui res, estan facilitant la investidura de Mariano Rajoy, i això és allò que és més greu. Perquè el quid de la qüestió dels moments actuals està en si es vol evitar que Rajoy (i el PP) puguin continuar al capdavant del govern, o –ja sigui per acció o per omisió– es prefereix ‘mantenir-los’ en el càrrec… I els barons i velles glòries del PSOE, amb l’atac frontal a Sánchez, estan dient que prefereixen a Rajoy amb l’excusa d’evitar unes terceres eleccions. I que quedi clar: si s’està per evitar que Rajoy repeteixi, qualsevol excusa o batalla que ho pugui impedir, és absolutament sobrera… Espero haver clarificat el meu posicionament…