boredom.jpg

M’avorria. M’avorria sobiranament. M’avorria, però, d’una manera plaent, tal com ha de ser quan d’avorrir-se a consciència es tracta. Una pràctica, aquesta d’avorrir-se, que amb la de badar, reivindico ha de ser practicada de tant en tant, en especial els dies que van ser “inventats” per dedicar-los a la vagància o, el què és el mateix, a deixar volar la imaginació fins allà on vulgui portar-nos. Em trobava en plena pràctica de l’exercici del no fer res quan, ben a prop meu, vaig descobrir-hi una taula entorn la qual hi havia assegudes unes poques persones que per raó dels seus gestos i del to de veu, devien debatre quelcom important. I a fe que ho era d’important el que tractaven, tal com no vaig trigar massa en descobrir. He de dir, abans de continuar, que les persones assegudes en aquella taula tenien en comú la de formar part d’allò que hem convingut en dir-ne elits polítiques del país o millor encara forces vives. Per això i també mogut per la meva lògica curiositat, vaig abandonar el meu estat d’avorriment per tal de no perdre passada en relació a la conversa que aquells personatges mantenien. Passats uns pocs segons ja sabia de què anava la conversa que, en qualsevol cas, havia arrancat de la constatació de l’èxit de la manifestació –jo prefereixo anomenar-la concentració ciutadana–  del darrer 19 de juliol, en la que un nombre elevat de ciutadanes i ciutadans van decidir sortir al carrer per reivindicar la personalitat i la nacionalitat de Catalunya. D’una Catalunya plural i diversa, com diversa i plural era la ciutadania que aquella tarda de dissabte ocupava l’eixample barceloní.

Doncs bé, a partir d’aquest inici i de la valoració coincident i positiva que tots els contertulians feien de la convocatòria, els reunits encetaren un debat des del meu punt de vista cabdal: què calia fer per mantenir la unitat que la ciutadania que havia sortit al carrer reclamava a l’hora de defensar Catalunya. Què calia fer perquè aquella mobilització cívica no quedés en una flor que no fa estiu i que es reforcés en ocasió de la Diada Nacional de Catalunya, i sobretot, que es transformés en una ben alta participació ciutadana en ocasió de les eleccions autonòmiques de la tardor. Tractaven també de com evitar que l’Espanya cavernícola i ultramuntana que és capaç sempre d’unir-se contra els interessos de Catalunya, acabés aconseguint l’objectiu que perseguia i que es concretava en provocar una fractura social a Catalunya; una fractura bàsicament estructurada entre els catalans i les catalanes catalano-parlants i els catalans i les catalanes que, per les raons que sigui, no són encara catalano-parlants. Insistien, els contertulians, i en això hi havia una àmplia consciència i coincidència, que el primer pas que calia donar era per evitar que aquesta fractura es produís i això a partir d’identificar amb claredat els seus promotors i defensors dins i fora de Catalunya. En aquest moment algú va recordar que al llarg de la nostra història, des de l’Espanya de “rancio abolengo” s’havia intentat una i mil vegades que aquesta fractura social s’hagués produït, sense que mai fins no ho haguessin aconseguit. Per a fer-hi front, els contertulians entenien que seria bo disposar d’uns posicionaments inicials conjunts i defensats per tothom, que tot i respectant la singularitat d’opcions de cadascú, permetessin que les diferents opcions polítiques es presentessin davant la ciutadania, amb una part del seu discurs en defensa de Catalunya comú i, d’aquesta manera s’animés a tothom a fer sentir la seva veu i la seva preferència quan al model de país que es preferia…

De sobte el dong-dong-dong-dong de la campana encarregada de marcar el pas de les hores des del campanar de l’església veïna em va retornar a la realitat del lloc i del sofà en el qual m’havia escarxofat. Acabaven de tocar les quatre de la tarda d’un dia d’agost qualsevol. A fora, els primers trons anunciaven una tarda sorollosa que acabaria essent tempestuosa.

Publicat a Diari de Sabadell, el 12 d’agost de 2010