Fa temps hauria d’haver passat. Però avui –curiosa coincidència en el temps–, assistim a un canvi d’actors en la política governamental espanyola i catalana que era impensable fa una setmana. El triomf de la moció de censura presentada per Pedro Sánchez envia a la ‘paperera de la història’ al fins ara incombustible Mariano Rajoy que, no obstant i això, no podrà escapar-se de passar a la història per haver estat un dels pitjors presidents espanyols –si no el pitjor– des de la recuperació de la democràcia. Comptat i debatut: allò que caldria que hagués passat el 2016 si tothom hagués donat compliment a les seves promeses electorals de fer fora Rajoy del govern, finalment s’ha pogut fer avui, una setmana després de saber-se la primera part de les sentències judicials pel cas Gürtel. Quina paradoxa! Hauran estat els tribunals de justícia que tan es deia estaven al servei del govern i del PP els que d’alguna manera hauran propiciat que pràcticament tota l’oposició del Congrés dels Diputats (llevat de Ciutadans), unissin els seus vots en contra de Rajoy més que no pas a favor de Sánchez. A partir d’aquí segur que assistirem al desencadenament d’una guerra interna del PP de la que en resultarà un gran beneficiat: Ciutadans. Però aquesta ja és farina d’un altre costal.
No ho tindrà fàcil Pedro Sánchez, a despit que ha sortit enfortit d’una moció de censura per la qual ningú –ni dirigents polítics, ni analistes i observadors– no en donava ni 5 de calaix ahir mateix, just uns minuts abans de començar la sessió parlamentària que havia de concloure amb la seva investidura com a nou president del govern espanyol. Un nou escenari es configura, doncs, en la política espanyola al ser obligat Mariano Rajoy a sortir d’escena per donar pas a Pedro Sánchez. I això coincidint amb el moment en què a Catalunya s’està produint també un canvi d’escenografia que va arrencar en el moment en el que Quim Torra va ser investit president del govern de la Generalitat de Catalunya i que ha continuat amb la nominació d’un govern que com ell és format per persones sense hipoteques judicials de cap mena. Quant demà els nous consellers i conselleres preguin possessió dels seus càrrecs, la bota del 155 que tan dany ens ha causat i ha causat, deixarà d’aixafar-nos.
Així, Pedro Sánchez debutarà com a president del govern espanyol sense deure’s al 155 i a ell correspondrà la responsabilitat immediata d’acarar la crisi territorial i política a la que Rajoy no va voler fer front per retornar les relacions entre els governs de l’Estat i de Catalunya al terreny del que mai no haurien d’haver sortit; és a dir al terreny d’unes relacions institucionals i polítiques basades en la lleialtat sense que ningú hagi de renunciar ni a les seves idees ni als seus objectius polítics. Deu ser hora que d’una vegada per sempre tothom entengui que la democràcia consisteix també en qüestionar el projecte del contrari (que no sempre n’hi ha!) amb l’objectiu de fer avançar el propi (que tampoc no sempre es té!) que en qualsevol cas ha de comptar amb una base social suficient sòlida sobre el qual sustentar-lo.
Que tinguem sort en aquesta nova singladura que avui comença –inimaginable solament fa unes hores– a la que de ben segur no li mancaran temporals de tota mena que caldrà superar amb intel·ligència i mà destra.
Que tinguem sort, perquè venen temps difícils per sostenir l’estabilitat d’un govern Sánchez. I ho sabem, perquè ho han dit les aliances. Votem sí per fer fora Rajoy, no pas per donar suport al govern del PSOE. Pel cantó de l’independentisme català i basc, malament perquè no satisfarà les presses dels partits que li han donat suport en la moció de censura. Per la part dels moderats del PNB o d’algun altre en funció de quina sigui la concessió de peixet a les seves demandes. I pel que fa a Podemos i Compromís, en funció, ves a saber, de la inclusió de quotes de poder (càrrecs) en el futur govern. I després, no oblidem que Podemos, Compromís i el mateix PSOE han de satisfer també les exigències de les diverses famílies internes.
En fi, hi ha molta feina per davant.
En castellà hi ha una frase que sovint utilitzo i que diu així: “LA EMOCIÓN ME EMBARGA”.
I si, per a mi, avui ha estat un dia dels més intens en molt de temps, en tots els sentits, doncs al mateix moment que “el váyase Sr. Rajoy” ha esdevingut realitat, jo estava al tanatori acomiadant una bona companya de treball, jove encara, amb ganes de viure i de veure créixer la seva filla; una vessant de la vida molt injusta. He tornat a casa… i hi estic encara… amb una pena i tristesa que em costa de controlar. Dit això, torno al tema que ens ocupa. Sincerament em costava creure el què estava escoltant per la ràdio. Entre llàgrimes i mig somriure he entomat la notícia que feia temps el país es mereixia.
Sóc conscient de la responsabilitat que té ara el Sr. Sánchez, però li agraeixo la valentia i empenta que ha demostrat. També el saber parlar amb tots els partits que li han donat suport. Amb ells haurà de dialogar i negociar sabent que no serà fàcil i que es trobarà amb moltes pedres a la via, et tren haurà de desviar-se segur, encara que només sigui per unes hores.
De moment vull i necessito ser optimista, que ja tocava eh!, i donar una oportunitat al nostre nou president de govern.
Salut Joan !
Isabel O.