Hi ha dies, com avui, en els que la cara i la creu d’una mateixa moneda no fan més que situar-nos davant l’evidència del què la vida és. La creu: ahir emprenia el seu darrer viatge el periodista terrassosabadellenc Josep M. Francino que a la seva condició principal de radiofonista unia la de músic apassionat i de beatlemaníac indòmit. Amb la seva desaparició constato novament que cada dia que passa ens estem quedant més orfes de referents, alhora que també constato la capacitat que tenim de recordar-nos més de les persones quan aquestes marxen per sempre que no pas quan les tenim a prop i podem gaudir de la seva presència i saviesa. La cara: poques hores després de conèixer la notícia del traspàs del Xino (tal com popularment coneixíem al Francino), per una entrevista publicada a El País m’assabento de la imminent retirada dels escenaris –que no pas de la música– de Joan Manuel Serrat per mor, com ell mateix té cura de fer constar, d’acomiadar-se personalment del seu públic i no pas esperar que una plaga el retiri. Francino i Serrat han estat, són i seran per a mi referents vitals. L’un, el Francino, per l’amistat que ens unia, la passió per la música que compartíem i les complicitats personals i professionals que professàvem; l’altre, el Serrat, per les seves lletres i cançons que juntament amb moltes altres –com les dels The Beatles— ocupen un espai preeminent dins la banda sonora de la meva vida.