Si la memòria no em falla, va ser a començaments de l’actual segle i mil·lenni que els sabadellencs assistirem al desplegament d’una campanya publicitària municipal, ambiciosa i prolífica en mitjans, que ens advertia –més que no pas ens informava–  que s’estava treballant per fer de la nostra una ciutat amable. No sé –malgrat sigui fàcil el suposar-ho– quins eren els objectius que amb la campanya es pretenien assolir. Tampoc no sé si aquests objectius es varen aconseguir. El cert és que la campanya va acabar passant amb més pena que no pas glòria i el què és principal, no se’n varen notar efectes destacables ni en la ciutat física, ni tampoc en la ciutadania.

A banda, però, d’aquesta i d’altres consideracions que en relació a la campanya i al moment en què es va portar a terme podríem fer, ja llavors em vaig preguntar si Sabadell seria una ciutat més amable que no pas ho era simplement perquè així s’hagués decidit des d’un despatx de la plaça de San Roc, i així s’hagués proclamat mitjançant una campanya publicitària sense comptar amb la implicació directa de qui són els protagonista primers de qualsevol ciutat i que no són altres que les persones que l’habiten. I això per l’obvietat que no és la ciutat física la que ha de ser amable –que també!–, sinó que són les persones les que amb el seu comportament l’han de fer amable i acollidora. Perquè ¿què en traurem d’una ciutat amb menys sorolls i menys vehicles contaminants circulant pels carrers, amb més espais verds, amb àmplies zones de vianants… si l’actitud de les persones continua essent presidida per l’egoisme del jo primer i la resta ja s’ho faran? El grau d’amabilitat d’una col·lectivitat solament pot mesurar-se a partir dels valors que es defensen i es practiquen, amb el respecte i el civisme i en la capacitat de posar l’accent en la resolució dels problemes i no pas en fer d’aquests problemes queixa i excusa constant.

En tot això pensava en una de les meves habituals passejades matineres mentre assistia al lent despertar de la ciutat. Constatava que, en efecte, la ciutat física, només en els 19 anys que portem de l’actual segle, havia canviat força a despit que no tingués clar si en tots els casos ho havia fet a fi de bé. Allò, però, que a la vista dels fets no ha canviat ni poc ni molt a Sabadell, és el comportament de la ciutadania que sense ànim de generalitzar ni de senyalar a ningú, continua en general exhibint sovint comportaments escassament cívics per no emprar una expressió més contundent. D’exemples en sobren i jo mateix aquell matí en vaig anotar alguns en el meu retorn a casa a partir que en un tres i no res m’anés d’un pèl no ser envestit per un ciclista que sobtadament aparegué des de no-sé-pas-on i que a despit del carril bici que tenia a tocar, havia decidit fer de la vorera la seva pista particular d’obstacles. Uns metres més avall, un vehicle acabava de ‘saltar-se’ un semàfor en vermell i a punt va estar de provocar un accident. I encara un tros més enllà, el propietari d’un gos esperava que l’animal acabés de fer les seves necessitats; una vegada la bestiola va fer la ‘feina’, el propietari va donar un cop d’ull al seu redós i com que no es va sentir observat preferí deixar el ‘present’ allà mateix… Cal continuar? Crec que no i penso també que qui més qui menys pot completar aquest meu urgent memorial de greuges.

I si en qualcun moment algú s’atreveix a cridar l’atenció a qui no respecta les normes més elementals de comportament i de respecte envers els altres, li pot acabar passant allò que a mi mateix m’havia passat pocs dies abans quan al recriminar a un conductor l’haver estacionat el seu vehicle damunt un pas zebra, i després de dedicar-me un gest no pas precisament amable, va rematar la jugada amb l’advertiment de que “no et pego perquè ets massa gran!”.

Així és també, la meva ciutat!