El comerç es queixa. I quan ho fa és perquè deu tenir raons per a fer-ho. A l’entorn de Barcelona hi ha una elevada oferta de centres comercials que brinden als seus visitants de tot i força, oci inclòs. Pel què es veu no n’estem saturats encara, atès que com a mínim n’hi ha dos que esperen torn de concretar-se ben a prop de nosaltres. L’un, en el terme municipal de Viladecans; l’altre, en el de Cerdanyola del Vallès. En ambdós casos es tracta de terrenys que havien de destinar-se a acollir empreses de base tecnològica, i que ara, per mor de la crisi, són requalificats amb la finalitat d’admetre un altre tipus d’activitat empresarial, no estrictament industrial. Així, en els terrenys de Viladecans es volia ubicar-hi un clúster d’indústries aeronàutiques a rebuf de la seva proximitat a l’aeroport internacional d’El Prat. Al seu torn, en els de Cerdanyola del Vallès, es creia eren idonis per a empreses amb ganes de treure partit de la proximitat amb el sincrotró Alba. Però és el cas que si res no ho impedeix, Viladecans i Cerdanyola del Vallès s’hauran de conformar respectivament amb un outlet, i amb un macrocentre comercial de prop de 200 mil metres quadrats. No serà, malauradament, el primer cas en què les previsions inicials canvien, i que terrenys destinats a usos industrials acaben per acollir macro instal·lacions de comerç i oci. El Parc Empresarial de Sant Pau de Riu-sec seria un exemple ben proper a nosaltres d’uns terrenys que havien d’afavorir l’atracció i implantació de noves indústries, i que de moment només s’hi ha implantat iniciatives empresarials comercials.

Un macrocentre comercial és sens dubte una alternativa possible per a terrenys urbanitzats que a causa de la crisi no acaben de captar l’interès d’indústries punteres que de la productivitat, la innovació, i la internacionalització, en fan el seu nord. Conceptes que al cap i a la fi són els garants de progrés econòmic i de generació de riquesa.

Però està vist que els humans ens comportem massa sovint com a aus de curta volada. Dit d’una altra manera: que preferim el peix al cove d’uns macrocentres impersonals i de rendiments econòmics, més o menys immediats per a les arques dels titulars dels terrenys i municipals, abans d’apostar per polítiques capaces d’atreure la implantació de noves indústries. Clar que aquesta aposta del peix al cove també fa que el comerç local, el comerç de tota la vida, se’n ressenti, i amb ell la vida i la vitalitat dels centres de les nostres ciutats. Tanmateix, però, no seríem justos si atribuíssim la desaparició lenta del comerç de proximitat només a la proliferació de macrocentres. I això perquè ningú no ha de dubtar que els millors centres comercials els tenim ben a prop de casa, en les nostres ciutats. ¿Què són sinó la suma de comerços i d’establiments de tota mena que poblen dels eixos comercials urbans? La qüestió és en tot cas que el comerç local entengui que si cadascú continua anant per ell, tard o d’hora li arribarà una mort segura, més inanició que no pas per la competència dels centres comercials de fora ciutat.

Sabadell, i Catalunya, continuen essent una ciutat i un país d’àmplia base industrial. Sense teixit productiu capaç de generar ocupació i riquesa, el comerç en general ho tindrà complicat, i el de proximitat encara més. D’aquí que indústria i comerç siguin dues activitats que es necessiten mútuament, i que per això mateix precisen d’atenció per part dels governs que s’obliden d’abordar una planificació estratègica per evitar desequilibris entre ambdues activitats empresarials. En qualsevol cas, el comerç de proximitat s’ha de convèncer de que les solucions no li han de venir de fora, i que per això mateix ha d’apostar per organitzar-se millor, per reinventar-se, i per innovar, en un procés constant d’adaptació a la nova realitat que un entorn més global i competitiu imposa. Com diuen els castellans “a Dios rogando y con el mazo dando”.

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de febrer de 2014