Una de les qüestions que aquests dies estan ocupant més espai de temps en opinions i en tertúlies polítiques és, sense cap mena de dubte, la forma i manera que prendrà el nou govern que s’ha de formar a Euskadi arran els resultat de les eleccions d’ara fa deu dies. Una formació de govern que, ara com ara, es preveu complexa ja que cap dels partits majoritaris al País Basc disposa dels escons suficients per poder governar amb comoditat i, per tant, per formar govern caldrà establir els acords parlamentaris que permetin fer-ho. Com sempre s’esdevé en aquesta mena de situacions –i com ja ha passat a Catalunya en les dues darreres comtesses electorals–, cadascun dels partits que disposen de possibilitats objectives de formar govern, s’autoatorga la legitimitat per a fer-ho tot deslegitimant al contrari. M’explicaré. El PNB –com CiU va fer a Catalunya— s’atorga la condició evident que són els guanyador de les eleccions i que, a més disposen de més vots i de més escons que no pas el PSE. Per la seva banda, els socialistes destaquen que atès que el PNB no gaudeix de suports parlamentaris suficients per a formar govern, els correspon a ells moure fitxa i intentar formar-lo i iniciar una nova etapa al País Basc que, segons asseguren els socialistes, tindrà en compte els interessos del conjunt de la població basca. A això afegeixen que fugiran d’accions i d’actuacions extremes que en cap cas no contribueixen a l’assoliment d’una pau social estable. D’aquesta manera critiquen sense solució de continuïtat, el Pla Ibarretxe que impulsava l’anterior govern tripartit i que mai no va ser consensuat, ni va tenir en compte quin podia ser el sentiment del conjunt de la població basca.

Diuen els castellans que “aquellos polvos trajeron estos lodos” i que “siembra vientos y recogerás tempestades”. I amb els antecedents de plans Ibarretxe i d’experiències anteriors, es fa difícil –per no dir impossible–, pensar en la possibilitat d’un govern de coalició entre el PNB i el PSE al País Basc que, possiblement, seria una bona solució de governança per a Euskadi. Però el PNB ha sembrat els darrers anys massa reticències i, a més, l’experiència de coalició entre PSE i PNB que es va viure durant una legislatura, va resultar molt cara –electoralment parlant— pel PSE quatre anys més tard. Per la seva banda, el PNB, com també feia CiU a Catalunya, assegura que qualsevol govern en el qual ells no hi siguin serà, de fet, una mena de traïció a l’electorat i asseguren que un govern del PSE no farà més que dividir la societat basca, sense tenir present que quan el PNB ha governat no es tenien en compte els posicionaments que defensaven els mateixos socialistes.

Es clar que en el rerefons d’aquestes percepcions legítimes que, al cap i a la fi persegueixen fer-se amb les regnes del govern autonòmic –o, en el cas del PNB, com a mínim continuar-les mantenint–, hi nien dues velles qüestions encara no resoltes des que ens regim pels principis democràtics inherents a l’Estat social de dret. La primera: l’eterna debat entorn les vigents lleis electorals (estatals o autonòmiques) que malgrat no acaben d’agradar a ningú, tampoc ningú no acaba fent res per promoure’n la seva modificació. Unes lleis electorals que sabem acaben per afavorir a uns en detriment dels altres i, en funció d’això, són els que en surten perjudicats els que se’n acaben queixant amb més contundència. Cal recordar, per exemple, el pes diferent que el vot de cada ciutadà o ciutadana té segons on es visqui i es voti. Així, un diputat o diputada de la circumscripció de Sòria surt notablement més barat en vots que no pas un o una de la circumscripció de Barcelona. De la mateixa manera que un diputat o diputada per Bilbao costa més vots que no pas un o una per Àlaba o un o una de Barcelona més que no pas un o una per Lleida. A això cal afegir que tampoc enlloc està escrit que hagi de governar qui més escons té. Una circumstància, aquesta, que ens porta a una altra vella qüestió: la manca d’una vertadera cultura de la coalició o de pacte de govern entre partits i/o coalicions. I és que en qualsevol govern de coalició genera massa sovint problemes i desencontres entre els seus membres pel fet que no sempre els pactes es construeixen a partir d’un programa de govern ben definit i estructurat.

Sigui com sigui, a diferència del què passa a casa nostra, el govern que s’acabi conformant al País Basc patirà les conseqüències d’una manca de suport social ampli i, malgrat les bones intencions, segurament no aconseguirà resoldre els enfrontaments socials que es donen al País Basc entre dues maneres possiblement massa extremes d’entendre Euskadi.

Publicat a Diari de Sabadell, el 12 de març de 2006