correbous.jpg

Les vacances s’estan esgotant. Tant que varen trigar en arribar i ara els dies passen volant!  No us preocupeu. Quant les vacances toquin a la seva fi, sempre ens quedarà el consol que després d’onze lents mesos, n’arribaran unes altres de noves. Fins llavors ens haurem de conformar en transitar per un període de temps marcat per les eleccions al Parlament de Catalunya i les municipals. Aquesta doble circumstància del calendari polític pesa en l’ambient. I és que encara que tinguem la impressió que en temps de vacances el món deixa de girar, sabem que no és així. Com tampoc no deixa de girar aquest món més proper a nosaltres en el qual atorguem a la política un lloc preeminent i no per això, aquesta preeminència s’acaba transformant necessàriament en el lideratge mobilitzador que el país i la societat necessita.

Segons el Centre d’Estudis de l’Opinió de la Generalitat de Catalunya, les expectatives del vot en blanc per a les properes eleccions autonòmiques són altes. Tant que ben bé podria passar que el vot en blanc acabés essent la “tercera força” del país, superant a ERC i a ICV. La bona salut del vot en blanc és possiblement un fidel reflex del grau de confiança que pels electors mereixen les propostes polítiques que se sotmetran a la seva consideració. O, per ser més curosos, el suport que ara com ara tenen les propostes i programes que les formacions polítiques defensen. Segur també que en el creixement del vot en blanc hi té a veure el fenomen que hem convingut en denominar desafecció de la ciutadana envers la política. I això per la percepció que es té que les qüestions que més preocupen, no sempre són les que ocupen més hores a governants, oposicions i aspirants a escons que ara com ara no tenen. Tant els uns com els altres ens abasseguen per posar de relleu les mancances i les contradiccions del contrari i ben poc es preocupen de fer pedagogia i explicar-nos sense ambigüitats els seus posicionaments polítics i com i en quines condicions els volen portar a la pràctica.

I posats a parlar de contradiccions, convindrem que és curiós que poc després que el Parlament de Catalunya aprovés la prohibició de fer curses de braus a Catalunya a partir del 2012, no triguessin en sortir a escena posicionaments polítics que fan pensar que no tot devia ser blat en el debat taurí. Catalunya, ho sabíem abans del debat, és terra de tradicions taurines. Doncs bé, tan bon punt el Parlament aprovava la prohibició de les curses de braus, des de les Terres de l’Ebre es reclamava fer quelcom per tal de preservar les seves tradicions taurines, més enllà del 2012. No havien de passar massa dies perquè alguns dels mateixos partits que havien votat en contra de les curses de braus es mostressin favorables a una norma reguladora de les festes tradicionals catalanes que tenen a braus entremig. Com havíem quedat? No era la nostra intenció acabar per sempre amb el maltractament que sotmetíem als braus? O es tractava –i permeteu-me la ironia–  d’una simple qüestió d’estar-hi a favor o en contra en funció de si les festes taurines eren tradicions “nostrades” o no?

El cinisme abunda. En política també. Es miri com es vulgui les curses de braus i els correbous no són simplement dues manifestacions separades pel fet que en les curses es mata l’animal i en els correbous –i permeteu-me altre volta la ironia–  s’hi “juga”. Clar que segons ens diuen, amb la proposició de llei s’adaptaran “els correbous a la nova sensibilitat envers els animals per garantir la pervivència de les nostres tradicions”. Déu n’hi do…!

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 d’agost de 2010