No cal ser un expert en economia per saber que si no hi ha ingressos no hi pot haver despesa. Aquest principi tan elemental de l’economia, la majoria dels mortals l’hem aprés no pas en les aules universitàries, sinó de l’experiència que la gestió de l’economia domèstica ens aporta per mantenir aquell savi principi de “no estirar més el braç que la màniga”. És també gràcies a l’experiència que sabem que quan els ingressos minven i no volem o no podem endeutar-nos, no ens queda més remei que buscar nous ingressos o aplicar mesures per reduir la despesa. Si optem per aquesta darrera opció sabem que haurem de plantejar-nos quines són les prioritats a les que no podem renunciar per saber de què podem prescindir.

Encara que en una escala diferent, quelcom semblant deu passar en quant a l’economia d’un Estat. Així, quan no s’assoleixen o no s’està en condicions d’assolir els objectius d’ingressos que calen per mantenir els serveis que s’han de prestar a la col·lectivitat, o bé s’obtenen nous ingressos per la via tributària, o bé es redueix la despesa en àmbits que no siguin fonamentals. Fins aquí res de nou. La cosa, però, pren una dimensió ètica, quan arran la caiguda d’ingressos i la conseqüent destrucció de llocs de treball, el govern de l’Estat opta per no perseguir ni el frau fiscal ni l’evasió de capitals per obtenir nous ingressos amb l’objectiu de preservar àmbits que són bàsics per mantenir la cohesió com ho són la sanitat, l’educació i les polítiques socials. Per contra, el govern creu que el camí a seguir és continuar amb l’aplicació de polítiques recaptatòries que acaben per gravar proporcionalment molt més a les economies febles que no pas a les fortes. I quan això es repeteix una i altra vegada, afloren amb contundència els antagonismes inherents a una situació de crisi com la que patim. Així, mentre es rebaixen salaris, s’apugen impostos indirectes, i s’anuncien retallades en les pensions de jubilació, constatem que els salaris dels dirigents i dels alts càrrecs no segueixen pas la mateixa tendència a la baixa… Que mentre es rescaten entitats bancàries no disposem de mecanismes que permetin rescatar famílies amb necessitats peremptòries… Que mentre no es toquen els impostos directes, tampoc no es fa front a la vulneració de principis ètics i d’equitat que haurien de ser habituals en política per evitar, per exemple, que els agents econòmics més poderosos gaudeixin de mecanismes legals per esquivar les seves obligacions tributàries, o que es rebaixin els impostos del joc en ares –diuen- a la competitivitat d’un sector que està associat a notables inconvenients socials…

El FIM (Fons Monetari Internacional) reconeixia fa un parell de setmanes que s’havien ‘passat’ de rosca amb l’exigència d’aplicació de mesures econòmiques al govern hel·lè. Sorprèn que el FIM –que forma part de la famosa troica- es manifesti en aquest sentit i que, per exemple, res no digui ni faci per reconduir el procés accelerat d’empobriment d’un país que fa uns anys es trobava en una situació complexa, però que avui es troba en un atzucac econòmic i sobretot social. Però la sensació expressada pel l’FMI no és única. Són diversos els experts que s’han pronunciat en contra de les mesures d’austeritat com a única recepta per acabar amb el dèficit i sortir de la crisi.

Davant aquest panorama, de la ciutadania no se’n pot esperar res més que l’augment de la desconfiança envers la política i els polítics. Una ciutadania que d’altra banda cada vegada es mostra menys disposada a combregar amb les rodes molí que serveixen per emmascarar la realitat, i que reclama comportaments polítics ètics per posar punt-i-final a hipocresies i corrupcions. Una ciutadania cada vegada està més revoltada i disposada a dir que ja n’hi ha prou…

Publicat a Diari de Sabadell el 20 de juny de 2013