Segur que influït per l’esperit de la Setmana Santa, però també perplex per fets recents, he evocat els trets humans que van fer gran a l’escriptor, dramaturg i polític txec Václav Havel (1936-2011) fonamentats en els valors inherents al civisme i al respecte. Va ser en ocasió dels prolegòmens dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 que Havel va visitar de nou la Ciutat Comtal convidat pel llavors alcalde del Cap i Casal Pasqual Maragall. A l’agrair la deferència per la invitació en el decurs d’un acte protocol·lari que va tenir lloc al Palau de Pedralbes, Havel no es va estar d’insistir que d’entre tots els conceptes possibles que acabaven en ‘isme’, el ‘civisme’ n’era el més determinant. Quan això passava feia poc més d’un any que el mur de Berlín havia caigut i que l’esperança d’un món nou s’obria davant nostre… Amb els pas del temps –però sobretot per l’acció dels homes– d’aquella alenada d’aire fresc que amb la caiguda del mur ens va envair no se’n van derivar tots els bons resultats que haurien estat desitjables…
El civisme i el respecte pels quals Havel clamava formaven part del seu ADN polític i humà com havia demostrat a bastament i haurien de trobar-se en la base de qualsevol relació entre éssers racionals. Però és evident que essent condescendents, haurem de convenir que això no és sempre així. D’entre d’altres raons perquè els valors vinculats al civisme i al respecte als altres no cotitzen a l’alça i per això mateix no es conreen en la nostra societat com convindria. Ens sorprèn –i és ben lògic– que a les xarxes socials sovintegin desqualificacions sense sentit i que insults que per la seva gravetat haurien de merèixer la més enèrgica repulsa, no acabin de trobar la condemna exemplar que haurien de tenir. És cert que tant de comentaris aberrants que fan fàstic com de cafres disposats a fer-los n’hi ha hagut i n’hi ha arreu. Però això no és excusa per no deixar d’afegir que actuacions d’aquesta mena en les que la part més animal de la persona sobresurt són la punta d’un iceberg que entre tots hem deixat anés creixent.
Vivim en un món dominat per una baixesa moral i ètica notables. També en la política, en la que lluny de donar exemple, el ‘i tu més’ s’usa per amagar les misèries pròpies. Ens volem o ens volen fer creure que tot és blanc o negre, quan sabem que en l’espectre es donen gradacions infinites entre aquests dos colors. Ens volem o ens volen fer creure que som posseïdors de la veritat, quan sabem que els fets són uns i que les veritats diverses. Tot depèn del punt d’observació de cadascú. En definitiva, vivim uns dies en els que malparafrasejnt a Raimon, el que no pensa com jo penso, o no diu allò que jo vull que digui no és merexeidor de la meva consideració i/o respecte.
Deia la meva àvia que senyalar amb el dit és una pràctica lletja. Així que no cauré en el parany d’evocar fets concrets en els que els insults i les desqualificacions més desafortunades i fastigoses han recorregut les xarxes socials. Són, en qualsevol cas, maneres incíviques de comportar-se que en gran part tenen el seu origen en situacions a les quals no donem importància i que amb el pas del temps poden ser la llavor que germini en males pràctiques quant al respecte a les persones i quant a actituds sobrades d’odi, de racisme, de xenofòbia… Arribats aquí sí que posaré alguns exemples. El primer, quan còmodament instal·lats en el silló de casa assistim impertèrrits al lamentable espectacle que es deriva dels retrets i dels insults que algunes tertúlies mostren amb la finalitat de captar audiència sigui com sigui, i res no fem per evitar-ho. El segon, quan alguns mal denominats comentaristes, periodistes i fins i tot alguns mitjans de comunicació, menystenen a col·lectius de persones pel fet que no són, no fan o no pensen com ells voldrien, sense que no passi res. El tercer quan els polítics menteixen alimentant les pulsions més primitives entre els seus. El quart quan riem les gràcies d’un infant que acaba d’aprendre a dir allò que algú li ha ensenyat contra la pertinença, manera de ser o de comportar-se d’alguna persona que no és sant de la nostra devoció… Cal seguir?
Publicat a Diari de Sabadell, el 2 d’abril de 2015
Joan, bon dia!
Comparteixo el teu comentari. Civisme, respecte i en un àmbit professional que tu esmentes, el del periodisme, recuperar la ètica. Ja està bé d’acceptar-ho tot amb la boca tancada per por a no ser assenyalat o catalogat com a ‘políticament incorrecte’.
Ara que tants parlen de la Transició, en un joc dels disbarats on s’emeten judicis sense valorar el context històric, hauríem d’aturar-nos i analitzar què significaven en aquells moments civisme i respecte i ètica professional, sobretot en un camp tan sensible com el del periodisme. Ningú no hi entra perquè és cansat nedar a contracorrent i fer-ho suposa, en la gran majoria de casos, incomprensió i menyspreu.
Hem de tornar a aixecar les banderes del civisme i el respecte? Sí, sense cap mena de dubte. Possiblement, amb la suma de petites accions, tornaríem a recuperar la fe en el futur, la fe en la persona, la fe en els valors inherents al concepte ciutadania, ara tan baquetajada que esmentar aquesta idea a algú li pot semblar que parles des d’una altra galaxia.
JB
Subscric els teus pensaments al 100%. Excel.lent article, Joan. Només una cosa. Els diaris digitals no haurien de permetre comentaris anònims. T’has de registrar en molts d’ells. Aquest és el bon camí. Molts aprofiten l’anonimat o el pseudònim per insultar de manera vil i covarda. Les xarxes socials són un indicador inqüestionable del què és la societat de la informació i comunicació. El coneixement està en certes persones normals llegides i viatjades, i avantpassats que van posar negre sobre blanc. Però encara ens falta recorregut per a definir la nostra societat com a “societat del coneixement”. Si visquéssim a la denominada “societat del coneixement” o “societat de la gestió del coneixement” no ens aniria tan malament com a societat.
Salut a tothom!
Salutacions cordials Joan!!!