De democràcia en parlem molt. De democràcia i del que és o no és democràtic. Simplement perquè la democràcia es perfectible. Així que no és estrany que quan debatem entorn els comportaments democràtics dels uns i dels altres, sovint oblidem que la  democràcia, entesa com a “doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l’elecció dels governants”, està subjecte a un ordenament jurídic no exempt de febleses. Tanmateix es constaten dèficits democràtics en el funcionament de la Unió Europea i en el de les seves institucions, en les institucions de l’Estat i, per descomptat, també en les catalanes. Sigui com sigui, del debat n’hauria de quedar clar que la qualitat democràtica d’un país depèn en gran part i no només, del respecte a les lleis i de la independència dels tres poders sobre els quals l’Estat de Dret es fonamenta: l’executiu, el legislatiu i el judicial.

Fa una setmana, en plena negociació d’alcaldies (anava a escriure mercadeig), es produïren dos fets jurídics, distanciats i distants, que no obstant i això serveixen per il·lustrar perfectament com ens valem i utilitzem al nostre favor els arguments que ens interessen i  minimitzem o pretenem amagar el que no ens són favorables. Com és fàcil suposar m’estic referint, d’una banda, a la sentència del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg (TDHE) (depenent del Consell d’Europa) del que se’n desprenen conseqüències polítiques de gran calat pel processisme al dictaminar que la via de la unilateralitat no pot ser acceptada per assolir la independència que, per si mateixa, no constitueix cap objectiu il·lícit ni il·legítim mentre no es vulneri l’ordenament jurídic vigent. La sentència referma, a més, una obvietat: en democràcia les lleis poden ser canviades, però per a canviar-les cal respectar la legalitat per garantir els drets que assisteixen a les minories. D’altra banda, a l’Opinió emesa pel Grup de Treball sobre detencions arbitràries (depenent del Comitè de Drets Humans de la ONU) que per vulnerar els drets humans considera arbitràries les detencions i la presó preventiva que pateixen els Jordi’s i els polítics catalans presos.

Es tracta sens dubte de dos fets jurídics d’entitat no equiparable, atès que mentre el primer és una resolució d’un Tribunal, el segon és l’Opinió i recomanació d’un grup de treball. Que això sigui així no treu rellevància a la circumstància que es tracta també de dos fets jurídics que despullen dues de les tesis que a hores d’ara condicionen l’agenda política i judicial a Catalunya i a la resta d’Espanya. La sentència del TDHE, desmunta la tesi que sustenta que en el procés tot s’ha fet bé des d’un punt de vista democràtic a despit d’haver avantposat legitimitat a legalitat, vulnerant lleis fonamentals (Constitució i Estatut) i menystenint drets de les minories parlamentàries. Al seu torn, l’Opinió del grup de treball de la ONU, desmunta la tesi que sustenta el manteniment de la presó preventiva dels Jordi’s i dels polítics presos en base als fets de l’1-O; fets que es troben molt lluny de les acusacions que la Fiscalia s’entesta en mantenir.

D’aquí que seria bo que la contundència que el president Quim Torra usa al reclamar justament a l’Estat l’alliberament dels Jordi’s i dels polítics presos, fos com a mínim la mateixa que utilitzés per reconèixer davant la ciutadania que les coses no s’anaven a fer democràticament parlant, en el ple del Parlament del 9 d’octubre de 2017 (que va suspendre el Tribunal Constitucional), com tampoc no s’havien fet bé el 6 i el 7 de setembre de 2017 d’infaust record. Al seu torn, l’Estat, el govern de Madrid amb Pedro Sánchez al capdavant, hauria de posar-se a fer feina per treure el carro del fangar i posar-lo en la via del diàleg i de la negociació política de la que mai no hauria d’haver sortit.

Publicat a Diari de Sabadell, el 6 de juny de 2019