No és la primera vegada que faig referència als resultats obtinguts per un estudi elaborat per la Fundació Jaume Bofill. Una Fundació, aquesta, que té com a principal focus d’actuació “el conjunt d’activitats, actituds i problemes que hi ha al voltant de l’educació i el seu context social, en el qual el fet migratori esdevé un dels eixos centrals”, i que treballa per “la millora i el desenvolupament de l’educació amb l’objectiu d’assolir al nostre país una societat cohesionada i equitativa”. De fet, la Fundació Jaume Bofill és com la veu de la consciència del país pel què fa a les desigualtats socials en general i a les del sistema educatiu del país en particular.

És el cas que la Fundació Bofill feia públiques fa pocs dies les conclusions de l‘estudi ‘Equitat i resultats educatius a Catalunya’ a partir del qual s’ha avaluat l’estat de la formació al nostre país. Conclusions que no conviden a l’optimisme, atès que d’entre d’altres qüestions, posen de relleu l’augment de les desigualtats educatives que es donen entre els diversos estatus socials i culturals del país. Tot un toc d’alerta pel què de negatiu aquestes dades comporten, així com per l’evolució del programa ‘Ofensiva de país a favor de l’èxit escolar’ impulsat des de la Generalitat de Catalunya i que al saber-se les dades de l’informe de la Fundació Bofill, des del departament d’Ensenyament s’han afanyar a defensar amb un seguit de consideracions i amb poques concrecions.

Les conclusions a les quals la Fundació Bofill arriba –a partir del treball portat a terme per l’equip de persones encarregades de l’estudi dirigides pel sociòleg Xavier Bonal–, s’han obtingut amb el creuament de dades de l’informe del Programa Internacional per a l’Evaluació d’Estudiants (PISA) de l’any 2012, i indicadors que avaluen les desigualtats socials a Catalunya. En el rerefons, una constatació sagnant: el percentatge d’alumnes en risc de fracàs escolar és avui sis vegades més alta entre nois i noies d’un nivell socioeconòmic baix que no pas entre noies i nois provinents de famílies més acomodades. Segons els autors de l’estudi, una prova que el sistema “no aconsegueix neutralitzar les diferències socials durant el procés educatiu”.

Malgrat tot, l’informe de la Fundació Bofill està passant de puntetes entre nosaltres i el ressò mediàtic i fins i tot polític que n’ha obtingut ha estat escàs. I això en un any de conteses i de reptes electorals en el que escoltarem discursos polítics que ens diran que si els votem a ells, a canvi n’obtindrem bones noves a dojo. Sabem que prometre, també en política, és un exercici molt fàcil de fer però més difícil encara de complir. Més quant en la cultura política s’ha imposat el principi de que quan les coses van bé el mèrit és nostre i que quan pinten bastos la culpa és dels altres. Sigui com sigui, entre retallades imposades des de Brussel·les, des de Madrid o des de Barcelona, entre fraus i evasions fiscals i manca de polítiques socials adequades, la bretxa de la descohesió social s’ha anat engrandint els darrers anys.

Les xifres macroeconòmiques –o millor aquells que les proclamen– s’entesten en fer-nos creure que els temps difícils han passat, però les dades de cada dia ens fan avinent que els anys de crisi hauran servit perquè el benestar de les famílies i de les persones més desafavorides s’hagi vist fortament sacsejat a la baixa. I aquesta és la ‘magnitud de la tragèdia’ a la qual no acabem de donar encara la transcendència que indubtablement té. Clar que arran les campanyes electorals que se’ns acosten, els governs ara s’afanyen en anunciar-nos l’adopció de mesures de contingut social que precisament per la situació de crisi que estem travessant, mai no s’haurien d’haver deixat d’aplicar.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de febrer de 2015