Vaig tenir la immensa sort, el juny del 2000, de conèixer al Reverend Desmond Tutu, avui dissortadament traspassat. Va ser en ocasió de la concessió del primer títol Doctor Honoris Causa que lliurava la Universitat Pompeu Fabra, nascuda el 1990, a través del qual es feia reconeixement de la persona i de la militància en defensa dels valors encarnats per  Desmond Tutu “que entronquen amb el respecte dels drets humans, la justícia, la tolerància, la igualtat i la llibertat de les persones amb independència de la seva condició, raça i religió”. D’aquells dies, a banda de la seva bonhomia i de l’emotiu acte acadèmic de lliurament del títol que comptà amb la veu de la cantant sud-africana Sibongile Khumalo, en recordo el moment en el que el Reverend ens demanà visitar la Sala de Reflexió de la UPF, un espai-cripta que havia estat dissenyat pel pintor Antoni Tàpies ubicat al Campus de la Ciutadella. Una vegada a l’interior de l’espai, va demanar-nos als que l’acompanyàvem que el deixéssim sol i allí hi va estar, assegut, un bon grapat de minuts. Al sortir, per justificar la seva tardança en fer-ho, destacà l’atmosfera de recolliment que envoltava la Sala que era el què l’havia convidat a la reflexió. Un sentiment que connectava de ple amb el que Tàpies havia escrit al concebre aquell espai: “En uns moments tan dominats per les “cultures” de la distracció i del negoci, quan fins alguns museus es passen als bulliciosos i sovint tan alienants espectacles de masses, crec molt significatiu que des del món universitari recordem la necessitat d’uns espais de silenci i de reflexió amb els quals l’art justament pot exercir les seves funcions més nobles i segur que més útils als ciutadans.” Una estona després Tutu en el seu discurs d’acceptació del títol, defensava la seva confiança en el triomf de la pau, el bé i la veritat per sobre del mal… Descansi en pau.

El Reverend Desmond Tutu amb la Medalla que l’acredita com a Doctor Honoris Causa de la UPF, moments després del seu llirament el 7 de juny de 2000.