El filòleg, escriptor i analista polític Antoni Puigverd escrivia fa uns dies un article a La Vanguardia en el que assegurava que un dels punts forts del president Carles Puigdemont no era en cap cas el d’elegir els seus successors. Ho feia, després de referir-se al contingut de les piulades i dels articles de sobres coneguts escrits pel president Quim Torra, amb aquestes paraules: “Quin gran error, Carles, quin gran error! Elegir, ja ho vàrem veure a Girona, no és el teu fort!”. No sóc gironí i per tan no puc opinar en relació a si Marta Madrenas va ser una bona ‘elecció’ per ocupar l’alcaldia de Girona després del fracàs que significà el breu mandat del primer designat, Albert Ballesta i Tura, que va ser l’ungit inicialment i que anava el 19è en la llista de CiU a les municipals gironines. Ballesta –amic personal de Puigdemont i com ell periodista– estigué al front de l’alcaldia tres mesos (gener – març 2016). Tampoc vull avançar-me en el temps per concloure –encara que he de confessar que ho sospito–  que Quim Torra tampoc no haurà estat una bona ‘elecció’ per part de Carles Puigdemont per encapçalar el govern de Catalunya de l’actual legislatura.

Del què no en tinc cap dubte, però, és que Carles Puigdemont l’ha encertat de ple en la seva estratègia per captar l’atenció de tothom fins a convertir-se en l’oracle al que cal acudir i consultar abans de prendre qualsevol decisió. Una estratègia que ha condicionat –i que està condicionant– el futur polític d’aquest nostre país que és Catalunya al sotmetre sota seu a tres formacions polítiques parlamentàries (dues d’elles –ERC i la CUP– d’esquerres) que s’han vist obligades si-us-plau-per-força a girar a l’entorn de l’estela que marca l’estrella Puigdemont. Si ens atenem als fets i als gestos, ni a ERC ni a CUP els plau massa –almenys aparentment–  el lideratge que Puigdemont exerceix des de fora el país i menys encara que l’elegit per encapçalar el govern de Catalunya hagi estat Quim Torra. La CUP, coherent com amb els seus plantejaments anticapitalistes i antisistema, ha donat suport de manera indirecta a la seva investidura, mentre que ERC no sap com refer-se del revés que li varen significar les eleccions del 21D que li auguraven el triomf d’entre les formacions independentistes en detriment de JxCat. Però no va ser així. Puigdemont, des de Brussel·les, va controlar els ‘tempus’ i va portar l’aigua al seu molí, vertebrant la llista que ell volia i que a ell li convenia, al marge del què poguessin pensar des de la seva teòrica formació política, el PDECAT. Per contra, ERC amb Oriol Junqueras a Estremera, quedava en situació de fora de joc i el seu carisma i ascendència segrestats entre les parets d’una presó a la que –cal dir-ho novament d’una manera contundent i no em cansaré de repetir-ho mil-i-una vegades– mai no hauria d’haver entrat.

I ara som on som. Amb un govern d’Estat de trajectòria políticament erràtica i judicialment desproporcionada que projecta una imatge dubtosament democràtica al món pel fet de no estar  disposat a cedir un sol mil·límetre perquè ni entén ni vol entendre de què va la crisi territorial per la qual travessa Espanya. Amb una Generalitat de Catalunya –esquarterada pels efectes del 155 dels que costarà refer-se–, liderada per un president que no s’està de reconèixer que ocupa un lloc que a ell no li correspon i que per mor d’allò que ha escrit, apareix davant d’Europa i del món com una persona de conducta reprovable políticament parlant, tal com ho denunciava SOS Racisme quan qualificava les seves piulades i articles de “perillosos, irresponsables, inacceptables, basats en prejudicis”.

Dictaminava amb encert fa unes setmanes Josep Joan Moreso, rector estat de la UPF –després d’analitzar els mals que es derivaven de la tossuderia del govern de Madrid “en tractar de resoldre el problema català només amb el dret, ignorant la política” i de la “irresponsabilitat de l’anterior govern de la Generalitat, usant la política al marge del dret”–, que “si el dret sense la política és buit, la política sense el dret és cega”.