Ens volien fer creure que amb les eleccions generals, els problemes del dèficit, del deute, de la prima de risc, i de l’atur entrarien en una nova dinàmica. Més encara davant la perspectiva de la majoria absoluta del PP que les enquestes pronosticaven. Fins i tot hi va haver qui deixat emportar pels efluvis de l’eufòria preelectoral, va gosar dir que l’endemà mateix de les eleccions la prima de risc baixaria i la borsa pujaria. La realitat és tossuda, i després d’una setmana llarga des que es van celebrar els comicis, res no ha canviat substancialment. Més aviat, si prenem com a referència la borsa i la famosa prima de risc, la tendència ha anat a pitjor. D’aquí que més valdrà que sense deixar de mirar els mercats, ens espavilem i busquem com ens n’hem de sortir d’una situació que ni abans ni tampoc ara es podíem controlar. El govern de Rodríguez Zapatero va cometre errors. Cert. En va cometre i molts. Alguns per inacció i d’altres per precipitació. Però possiblement no en va cometre tants com se li volien imputar abans que anéssim a votar, en un intent de fer-li pagar el cost de tots els neulers dels mals que ens havien caigut damunt. Implícitament així ho reconeixien líders destacats del PP l’endemà mateix de les eleccions quan declaraven que davant les exigències d’Europa i dels mercats, ningú no podia esperar miracles. El president de la Generalitat de Catalunya, el darrer cap de setmana a Sitges, al presentar el Pla de Salut, assegurava també que al govern català no li quedava més remei que espavilar-se i fer els deures que des d’Europa se’ns imposaven…

I doncs? Com quedem? No havien de ser les eleccions del 20N el bàlsam que necessitàvem per esmorteir part del dolor de les ferides que la crisi econòmica i financera ens estava causant? Per si no ens n’havíem adonat, no ha calgut ni que passessin quinze dies per comprovar que una cosa són els discursos que es fan en plena campanya electoral i una altra ben diferent els de l’endemà d’unes eleccions. En especial si qui els fa ha merescut a bastament la confiança de les urnes, obtenint un poder absolut amb el qual podrà governar l’Estat sense massa tensions al Parlament. Unes eleccions que al seu torn, a Catalunya, reafirmaven el suport que el govern bipartit de CiU havia rebut de la ciutadania fa just un any. Potser per això mateix el president Mas ja no va esperar més per començar a ensenyar les cartes que zelosament havien estat guardades fins després de les eleccions, i apuntar les mesures que serien adoptades per reduir el dèficit; unes mesures que, casualment, tenen una certa coincidència amb les que el PP pensa aplicar. De mica en mica els fets revelen que en matèria de polítiques econòmica i social, CiU i PP es troben en una mateixa banda malgrat cadascú embolcalli el seu discurs en una bandera diferent. La voluntat d’ambdues formacions és, en qualsevol cas, donar prioritat absoluta a l’objectiu de rebaixar com sigui el dèficit. No tenen en compte que només amb l’aplicació de mesures de reducció de la despesa s’acabarà per ocasionar danys a la cohesió i als drets socials.

Governar és decidir. Abans, però, d’aplicar tisorades d’una manera indiscriminada, deu ser bo analitzar-ne primer l’abast i conseqüències. Si més no perquè les retallades conduents a una teòrica estabilitat econòmica i financera, no són garants d’un bon posicionament estratègic de cara al futur. Abans d’ahir, el conseller de Salut, Boi Ruiz, deixava anar una diatriba en matèria de salut que immediatament va ser desmentida. No serà que ara que tan es parla de l’Europa de les dues velocitats, estem avançant també cap a una Catalunya de dues velocitats en la que les classes més desvalgudes tindran, com sempre, les de perdre…?

Publicat a Diari de Sabadell, el 1r de desembre de 2011