Fotografia de Pere Farran (junior) el dia de la presa de possessió del primer ajuntament democràtic de Sabadell després del franquisme amb els periodistes (arraulits) assistents a l’acte.

Simón Saura és un militant històric del socialisme sabadellenc que recentment ha presentat el llibre del qual n’és autor El socialismo en Sabadell. Un compendi de documents i de punts de vista heterodox de persones que aporten la seva opinió sobre moments determinats pels quals el socialisme sabadellenc ha transitat des de 1960 al 2015. No es tracta d’un llibre que reflecteixi la història del socialisme sabadellenc, sinó que més aviat és una publicació (de 300 pàgines i escaig) que recull elements per a la història del socialisme a Sabadell. És en aquest sentit que la proposta que Simón Saura ens fa en la seva obra ha de ser llegida i interpretada.

Serveixi aquest preàmbul per agrair al Simón que em donés l’oportunitat de ser un col·laborador més en el seu llibre i poder explicar quelcom en relació a com van ser –i jo vaig viure– els primers quatre anys d’ajuntament democràtic a Sabadell després del franquisme, durant els quals vaig poder treballar al costat del govern de coalició PSUC-PSC des del Servei de Publicacions i Informació.

 

D’un temps…, d’una ciutat…

Joan Brunet i Mauri

“Si guanyo les eleccions, compto amb tu per a la nova etapa de govern municipal que dilluns ha de començar”. Més o menys aquestes van ser les paraules que el llavors alcalde en funcions de Sabadell Antoni Farrés i Sabater em va adreçar justament la vigília dels comicis municipals del 1983 que el portarien a assolir una majoria absoluta d’escons del consistori sabadellenc. La meva resposta va ser que jo ja tenia pressa la decisió en relació a què havia de fer després de l’experiència de quatre anys treballant colze a colze amb l’equip de govern. Un mes més tard deixava jo l’Ajuntament de Sabadell per iniciar una nova etapa professional com a director de la revista institucional ‘Arrel’ de la Diputació de Barcelona.

Amb aquesta conversa que acabo de reproduir que mantinguérem al despatx de l’Alcaldia, es tancava un cicle de quatre anys intensos liderats per un govern de coalició entre el PSUC i el PSC, que contra vent i marejol havia estat capaç de donar un tomb a una ciutat que es debatia entre allò que havia estat i allò que volia ser. Un govern amb el qual jo vaig tenir la sort, la immensa sort, de col·laborar des de l’àrea d’Informació i de Comunicació municipal que coincidint amb l’inici del mandat havia estat creada sota –això sí– el pompós títol de Servei d’Informació i de Publicacions de l’Ajuntament de Sabadell, del que, com sempre que puc recordo, tenia en nòmina a tres persones: el Joan, el Brunet i el Mauri… I és que d’aquest servei jo, en efecte, en vaig ser el director, però també pràcticament l’únic empleat, disposat a fer tots els papers de l’auca comunicativa, informativa i protocolària. Clar que, sortosament per a mi i per a poder desenvolupar la tasca que se’m havia confiat amb una certa eficàcia al servei dels mitjans de comunicació i de la ciutadania, vaig comptar amb la col·laboració, d’una banda, de la també periodista i funcionària municipal Mitzi Kotnik i, de l’altra, de l’inestimable ajut extern de Josep-Ramon Giménez (‘Xime’ pels amics), de Rafel Uyà i del mataroní Jordi Roura. Ells foren l’ànima del Servei Municipal de Video que vàrem posar en marxa (el primer en un Ajuntament de Catalunya), del que malauradament se n’havien d’extraviar la majoria dels materials elaborats testimoni, alhora, dels canvis operats a la ciutat, sobretot durant la primera dècada de democràcia municipal.

Sigui com sigui, a ella i a ells els expresso el meu reconeixement per l’ajut, per la lleialtat i per la col·laboració que sempre van prestar no només a mi, sinó que també a l’Ajuntament amb l’objectiu que ens havíem marcat des del Servei que dirigia, d’explicar a la ciutadania allò que des del Consistori es planificava i es feia per tal de coadjuvar a la recuperació de la ciutat que l’any 1979 es trobava immersa en una profunda crisi econòmica i social i tanmateix amb la manca d’un projecte engrescador de ciutat, després de la desfeta que en la dècada dels anys 70 del segle passat va patir la indústria tèxtil.

Assenyalades aquestes primeres impressions personals que, en qualsevol cas, situen a grans trets quina va ser la meva relació professional –per cert no sempre fàcil– amb l’equip de govern d’aquells primers quatre anys de democràcia municipal després del franquisme, em cenyiré a partir d’ara, també a grans trets, a donar la meva visió de com es va desenvolupar aquella primera legislatura i fonamentalment, com els regidors i regidores socialistes contribuïren al canvi que només en quatre anys s’havia de produir a la ciutat. Un canvi que l’alcalde Farrés va saber capitalitzar i que amb encert definia amb aquestes paraules: “En quatre anys hem fet més que en 40” en una clara referència a la feina no feta durant la llarga nit del franquisme que començà el 27 de gener de 1939 quan les tropes ‘nacionals’ entraren a Sabadell. A tall d’anècdota he de dir que, molts anys més tard, quan el Toni [Farrés] havia deixat ja l’alcaldia, a aquesta sentència i amb una certa ironia afegia que “en quatre anys s’havia fet més que no pas amb els 16 que vingueren després!”. Reconeixia d’aquesta manera, que havien estat els primers quatre anys de govern municipal democràtic els més decisius i productius, atès que fou durant el període 1979-1983 que s’establiren les bases d’actuació que havien de configurar els programes de govern de les legislatures següents. I això fou possible gràcies, en gran part, al joc que la coalició no exempta de tensions entre PSUC i PSC va donar de si.

Dos líders, un alcalde

En els albors de la democràcia, Sabadell comptava amb dos líders del moviment ciutadà indiscutibles, advocats tots dos i amb gran projecció en amplis sectors ciutadans. No és casual que fossin ells els que encapçalaren les dues llistes municipals que es presentaven a elecció i que comptaven amb més possibilitats d’obtenir un alt suport de la ciutadania a les urnes. M’estic referint òbviament als advocats Antoni Farrés que liderava el PSUC i  Manuel Garriga al capdavant del PSC. Ambdós, a més de compartir professió –encara que en àmbits d’actuació diferents–, disposaven d’una trajectòria comuna de treball intens de combat contra el franquisme, així com una vella amistat travada al llarg de molts anys de clandestinitat. Sense cap marge d’error puc assegurar que si el pacte de govern minucupal que varen establir ambdues formacions polítiques va mantenir-se fins de la primera legislatura, va ser perquè ells –Farrés i Garriga—  s’ho varen proposar atès que les crisis de relació interna amb les desconfiances com a rerefons, sovintejaven més del què hauria estat desitjable.

Però les coses són com són i quatre anys més tard, quan la ciutadania fou convocada de bell nou a les urnes per elegir el que seria el segon consistori democràtic, no es faria justícia a la tasca conjunta portada a terme per eurocomunistes i socialistes, i l’Antoni Farrés (no pas el seu partit) capitalitzaria tots els èxits assolits al servei de la ciutat. I això en detriment dels socialistes que, també val la pena recordar-ho, patiren una pugna interna duríssima  entre els sectors què més endavant s’havien de batejar com els de les dues ànimes del partit. Un procés que els va acabar per ocasionar un dany notable quant a la seva imatge d’unitat, i que d’entre altres destrosses, va comportar que Manuel Garriga, després d’aguantar escarnis de tota mena provinents de les seves pròpies files, es veiés forçat a retirar-se i a deixar que, com a solució de compromís, fos l’Àngel Llobet qui el substituís al capdavant de la candidatura que els socialistes presentaren en ocasió de les segones eleccions municipals. Malgrat tot, Llobet aconseguiria fer-se amb uns resultats pràcticament semblants als que en Garriga havia obtingut en les eleccions de 1979, a despit que els socialistes passessin de sis a cinc regidors conseqüència de la indiscutible victòria del PSUC que va fer-se amb la majoria absoluta d’escons sense necessitat d’haver d’establir cap mena de pacte estable amb cap altra força política per governar amb comoditat.

Com que la memòria és sempre massa curta i per allò de fer justícia, bo serà recordar aquí, que al capdavant d’àrees decisives del primer ajuntament democràtic s’hi trobaven regidors socialistes: Manuel Garriga (a Hisenda i Finances), Oriol Civil (a Cultura), Pilar Molins (a Serveis Socials),  Joan Martínez-Bona (a Festes), Simón Saura (a Participació Ciutadana) i Pedro Castillo (a Promoció Econòmica). La tasca d’aquests regidors i regidores no haurà estat mai suficientment reconeguda ni valorada. Però així és de poc agraïda la política.

Plafons explicatius del problema de l’habitatge social que Sabadell patia a l’inici de la dècada dels anys 80 del segle passat.

Una ciutat sense identitat

La democràcia municipal havia arribat a Sabadell en un moment especialment delicat per la ciutat. La destrucció de gran part de la indústria tèxtil havia estat senyora i majora de la ciutat amb la destrucció d’un elevat nombre de llocs de treball (tant directes com indirectes) que col·locaren Sabadell al capdavant de les llistes de persones amb atur que segons dades oficials va arribar a afectar a un 42,9% de la població activa.

Però no era només aquest un dels problemes principals que patia la ciutat arran el desgovern que es vivia des de feia anys i, en especial, des que l’alcalde Burrull desaparegué  de l’escena política per mor de les exigències d’amplis sectors de la ciutadania que exigien la urgent democratització del consistori amb la dimissió del seu alcalde en primera instància. A aquests efectes es va portar a terme una recollida popular de signatures al carrer el desembre de l’any 1975, just quan feia solament un mes que el dictador havia mort. Les signatures recollides no es van poder lliurar a l’Ajuntament com es volia, atès que grups d’ultres ho impediren. Es consolidava d’aquesta manera un període políticament tens en el que es produïren càrregues duríssimes de la policia sobre manifestacions ciutadanes de diversa tipologia i que en qualsevol cas reivindicaven sempre l’entrada de la democràcia a l’Ajuntament. En una d’aquestes manifestacions, en la que es demanaven millores per l’escola pública, la policia va reprimir durament a pares, mares i nens. La vaga general del 23 de febrer de 1976 fou el punt àlgid de la llarga situació de malestar que es vivia a la ciutat i que va comportar la ‘desaparició’ de l’alcalde Burrull de l’escena política sabadellenca i que n’ocupés el seu lloc Ricard Royo, primer en funcions i després com a alcalde.

D’altra banda, la ciutat presentava aquells anys importants dèficits urbanístics, ens instal·lacions escolars de titularitat pública, en sanitat, en atenció social… Per a començar a revertir aquesta situació en l’espera que es produïssin les primeres eleccions municipals, es posà en marxa un procés sota el nom de Pla d’Urgència Municipal per garantir que des de l’Ajuntament no es prendrien decisions sense que abans se n’hagués parlat amb l’oposició sabadellenca, representada pels principals líders dels partits i d’entitats associatives.

Fotografia de Pere Farran (senior) obtinguda durant la sessió inaugural del debat ciutadà ‘Sabadell, ciutat amb futur’. D’esquerra a dreta hi podem veure al vicepresident primer del Congrés de Diputats Joan Marcet, a l’alcalde Antoni Farrés,  (vicepresident del Congrés de Diputats), Antoni Dalmau (president de la Diputació de Barcelona) i Manuel Garriga.

Molta feina a fer

En aquest context es produeixen les eleccions de maig de 1979 en les que la ciutadania atorgava la seva confiança majoritària al PSUC seguit del PSC i de CDC. La feina a fer una vegada el nou consistori va prendre possessió era ben clara: d’una banda, relligar la ciutat urbanísticament parlant; de l’altra, acarar el gran nombre de problemes que es derivaven d’una ciutat desmotivada i d’un administració anquilosada i viciada. Ho descrivia perfectament el Toni Garriga –amb paraules que ara faig meves–, en el pròleg d’Antoni Farrés i Sabater, tal com l’hem conegut quan es referia al moment en què el nou ajuntament entrà a la casa de la ciutat “amb la voluntat de transcendir els problemes per tal de construir una ciutat nova, una ciutat igualitària. Ja no es tractava de construir des del centre a la perifèria, sinó des de la perifèria cap el centre i de fer-ho ràpidament per trencar el malefici d’una ciutat dividida entre en centre i barris. Més d’un se’n va escandalitzar, però avui no s’entén de cap més manera, avui tota la ciutat és Sabadell”.

La feina que l’equip municipal tenia davant seu l’abril de 1979 era ingent. La més urgent, lligar i relligar la ciutat. Però no l’única. Al seu costat molts altres reptes que només amb la il·lusió i dedicació dels regidors i regidores fou possible acarar. En aquest context, dos debats amplis permeteren conèixer l’opinió de la ciutadania davant l’etapa democràtica que s’acabava d’encetar: el “Sabadell proposa” i “El Sabadell ciutat amb futur”. Només així pot explicar-se que es posessin en marxa tantes i tantes iniciatives i que tantes arribessin a bon port. En citaré només algunes: El pla de rehabilitació de barris i d’urbanització de places i carrers, el pla d’ocupació comunitària que va permetre resoldre rehabilitar sobretot escoles i, en part, rebaixar l’alt índex d’atur que la ciutat patia… Al costat d’aquestes urgències, algunes de les experiències que a Sabadell s’endegaren amb la complicitat i la implicació d’amplis sectors professionals i ciutadans: la potenciació de l’escola pública (amb les experiències d’immersió lingüística a l’escola Font Rosella i de l’adscripció d’escoles del CEPEC a la xarxa pública al capdavant); la promoció d’habitatge públic; l’establiment de les bases del Consorci Hospitalari Parc Taulí; la posada en marxa del nou servei d’autobusos a partir de la concessió feta a la TUS; la creació de nous equipaments (Conservatori Municipal de Música, Centre Cívics, Mercats Municipals…); la recuperació d’un gran espai ciutadà per a fer-hi el Parc de Catalunya; la recuperació de l’esperit participatiu de la Festa Major… I així podríem continuar fins l’infinit… Ho deia l’Antoni Farrés: “en quatre anys més que en quaranta”…!

Aquesta imatge de Pere Ferran (senior) fou obtinguda al finalitzar el darrer Ple de la primera legislatura municipal democràtica després del franquisme. D’esquerra a dreta Pere Alavedra (UDC-CC), Manuel Garriga (PSC), Josep Mercadé (periodista de Diari de Sabadell), jo mateix, Xavier Bigatà (CDC) i Antoni Farrés (PSUC). 

A modus de conclusió

Els primers quatre anys de mandat municipal foren decisius per fer front als dèficits estructurals i començar a dibuixar el projecte de ciutat que volíem. No va ser un procés fàcil. Afirmar que ho va ser seria faltar a la veritat. Però que no fos fàcil i que fins i tot es produïssin posicionaments oposats entre membres de l’equip de govern, no inhabilita gens ni mica la qualitat del treball i de la feina feta pels regidors i regidores que entre el 1979 i el 1983 assumiren responsabilitats de govern i que, en qualsevol cas, foren capaços d’entendre que per damunt dels interessos personals i de partit calia avantposar els de ciutat. I en aquest paper i en aquesta tessitura, l’equip de regidors socialistes donaren sens dubte la talla al contribuir decisivament a configurar la ciutat que avui tenim.  

Sabadell, abril de 2016