Aquesta que acabem de passar no haurà estat precisament una Setmana Santa de la que ens en podrem oblidar fàcilment ja que si s’encetava amb la notícia d’un fatídic accident d’autopista esdevingut al terme municipal de Fraginals que s’emportava per endavant la vida d’una tretzena de joves estudiants estrangeres que tornaven de les Falles de València, la setmana ens havia de portar dos nous atemptats terroristes: l’un, fet el dimecres, van tenir com a marc l’aeroport i el metro brussel·lencs; l’altra, fet el diumenge de Pasqua, un parc de la ciutat pakistanesa de Lahore.

Mai no trobarem paraules suficients per a definir ni per a qualificar la barbàrie, el fanatisme que es cova en la ment d’uns pocs individus que encegats per unes idees i per unes promeses que mai no s’acompliran, estan disposats a tot. Davant actituds fanàtiques poc es pot fer, simplement perquè són irracionals. D’aquí que no és gens senzill canviar de soca-rel el pensament i el comportament d’uns individus als quals se’ls ha fomentat el sentiment d’odi i que han pres la decisió de fer de la defensa d’una creença excloent de qualsevol altra, la seva raó de ser i d’actuar. Però tampoc no ens enganyem: el fanatisme no és un fenomen nou i de fet es troba en la base mateixa de totes les barbaritats comeses al llarg de la història de la humanitat. Al fanatisme només se’l pot combatre prevenint-ne les causes que l’engendren.

Reconèixer això no ha de ser raó suficient per no aprofundir en els interessos que nien en cada moment històric amagats darrera la punta de l’iceberg del qual els fanàtics disposats a morir i a matar per una pretesa causa en són només la punta. Res no justifica ni justificarà mai la violència. Menys encara res pot justificar la mort d’un ésser humà a mans d’un altre ésser humà. D’aquí, que quan assistim a un nou acte terrorista de brutals conseqüències, les preguntes superen sempre les respostes. Possiblement perquè les causes que alimenten els fanatismes són massa complexes per poder ser raonades i explicades. Sigui com sigui, el cert és que davant el monstre del terrorisme que ens amenaça, faríem bé de no quedar-nos amb el dit dels executors sinó descobrir cap on aquest dit assenyala.

Bé està que quan es produeix un acte terrorista vulguem descobrir totes les connexions possibles per tractar d’evitar-ne la repetició. Bé està que vulguem explicar-nos com i per què els terroristes es poden moure tan impunement. Però això no ha d’evitar dedicar temps i esforços a combatre els obscurs interessos que alimenten a aquells que mouen els fils dels grups i dels fanàtics que executen actes terroristes tant prop de casa nostra com en països on hi regna l’opressió i que atempten contra milers de persones que davant la barbàrie que els envolta, per salvar les seves vides, no els queda més remei que fugir a la cerca d’una vida digna que quan aquí arriben els acabem dificultant.

No siguem hipòcrites i acarem les coses tal com són. No és possible mantenir una organització i un exèrcit com la de l’Estat Islàmic sense finançament, ni tampoc sense armament que algú o altra els ven. L’ISIS es finança a través de la venda del petroli que algú els compra en el mercat negre. També mitjançant l’extorsió i les donacions que a l’Estat islàmic fan potentats àrabs instal·lats còmodament en països del golf Pèrsic. Durant massa temps, des del món occidental, hem deixat de mirar cap on devíem, talment com si allò que s’esdevenia més enllà de les nostres fronteres sempre etèries, res no tingués a veure ni amb nosaltres, ni amb els drets de les persones… D’aquesta manera ha estat possible que la bèstia del fanatisme jigadista anés creixent. Hora deu ser ja de combatre el monstre, però sobretot hora és de combatre als països que ja sigui per acció o per omissió contribueixen a alimentar-lo.

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de març de 2016