En ocasions, el destí ens depara situacions inversemblants. Algunes d’aquestes situacions estan se’ns fan presents fins i tot carregades d’ironia. Quelcom d’això passa amb el jutge Baltasar Garzón que, al pas que anem, podria arribar a ser la única persona que podria acabar pagant arran la seva gosadia per esbrinar responsabilitats derivades de les desaparicions i dels crims polítics que van ser comesos després de la Guerra Civil i durant la dictadura del general Franco. D’aquesta manera ens trobaríem davant la paradoxa que mentre és el jutge Garzón qui va promoure, enmig d’una generalitzada simpatia internacional, l’ordre d’arrest contra l’exdictador xilè Augusto Pinochet per assassinat i tortura de ciutadans espanyols durant el seu mandat, a Espanya sigui ell qui s’hagi d’asseure al banc dels acusats per una raó semblant. I que ho hagi de fer arran la causa instruïda pel magistrat del Tribunal Suprem, Luciano Varela, on s’acusa a Garzón de prevaricació a l’hora d’investigar les desaparicions i crims que varen seguir a la Guerra Civil. En unes altres paraules, aquells mateix jutge que busca fer justícia per crims que en altres latituds han estat qualificats contra la humanitat, aquí pugui acabar pagant per aquesta seva gosadia. Viure per a veure. Deu ser que la sentència que resa que Espanya és diferent, continua essent plenament vigent.

No faré cap defensa d’un jutge, com Baltasar Garzón. D’entre d’altres raons perquè ell sempre ha estat una persona que ha buscat la notorietat, la fama i l’estrellat, deixant-se portar per les seves ambicions personals i professionals i perquè ell mateix es considera com una mena de “justiciero universal” cridat als més alts designis. De fet, la seva trajectòria professional i personal és ben significativa en aquest sentit i de ben segur  mereixeria l’atenció de pàgines i pàgines d’un hipotètic llibre sobre la judicatura espanyola i els seus membres. Sigui com sigui, les ànsies de protagonisme del jutge Garzón no poden restar cap mena de mèrit en fet d’haver emprés actuacions judicials que buscaven esclarir uns fets històrics ben determinats i contribuir d’aquest manera a la recuperació de la memòria històrica d’aquest país. Tampoc no li ha de treure cap mèrit les controvertides i mediàtiques iniciatives empreses contra els GAL o ETA o els narcotraficants… Clar que si a això hi afegim que les actuacions d’aquest jutge no han merescut les simpaties d’alguns dels seus companys de l’Audiència Nacional, tampoc no ens ha d’estranyar que aquests mateixos magistrats siguin els que, a partir de l’acusació presentada per entitats, associacions i partits vinculades i vinculats a l’extrema dreta, amb el suport de determinades cohorts mediàtiques, aprofitin l’avinentesa per fer-li passar comptes.

Les coses són com són i el resultat és que el jutge Baltasar Garzón pot acabar caient arran querelles d’entitats i associacions d’ideologia reaccionària, d’extrema dreta. Les mateixes entitats i associacions que, com a mínim, mai no han abdicat de les seva proximitat ideològica amb el franquisme ni tampoc de les pràctiques repressores que aquell règim va practicar. Una paradoxa que ens hauria de preocupar, com també el fet que el Tribunal Suprem acabi per admetre a tràmit la querella en la que s’imputava al jutge Garzón un delicte de prevaricació qualificat de “palmario, premeditado, consciente y creyéndose impune”. Si davant de tot plegat hi ha qui té dubtes de com van les coses en l’àmbit de la judicatura, que baixi Déu i que ho vegi.

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de febrer de 2010